Esquemes sobre Hume

Aquest esquema tracta una part molt important de la filosofia de David Hume: la predicció d'un fet futur, basat en el principi de la còpia. Segons el filòsof anglès, no es pot fer una predicció sobre un fet futur, ja que els antecedents que en tenim són només idees (que marquen la ment), i els sentits ens capaciten per tenir impressions en el present, però no en el passat ni en el futur. Per exemple, tinc la impressió que el Sol surt cada dia al matí. Tinc la idea de que ahir el sol va sortir, que abans d'ahir també i tots els dies anteriors també. Però aquests fets passats no em serveixen per predir que demà sortirà el Sol, ja que no té per què.

En aquest esquema es contraposa la visió de Descartes amb la de Hume. El primer creu en la separació del món en tres substàncies: la divina (Déu), la res cogitans (el pensament) i la res extensa (tota la resta, la part física). Aquesta res extensa també es divideix en dues parts: les qualitats primàries, que són matematitzables (la forma, la mida, l'extensió, el pes...) i les qualitats secundàries, captades a través dels sentits (color, olor, gust...). En canvi, Hume creu que tot el què percebem a través dels sentits, les impressions (que són continguts mentals) són correctes, són la base del coneixement.

Aquest esquema ens mostra la moral de Hume. L''anglès defensa que hem d'evitar els judicis morals, no podem jutjar les accions dels demés. Cadascú ha de fer el què cregui convenient, i ningú hauria d'opinar sobre els altres. Aquesta moral ens porta al caos, ja que si algú creiés correcte matar, robar o violar, ningú el podria jutjar. A més a més, també nega la condició humana, ja que des de l'inici dels temps els humans ens hem jutjat els uns als altres, tenim la necessitat d'opinar sobre les accions dels altres.

En canvi, si hi ha una opinió àmpliament majoritària sobre una acció, passa a ser una llei. En aquest sentit, podria definir-se com una materialització d'un sentiment moral que és majoritari.

Comentari de text - Hume

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que assegurem sense cap prova. 

(David Hume: Resum d’un llibre titulat “Tractat sobre la naturalesa humana”)

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules).
David Hume ens exposa en aquest text que no accepta en el principi de la causalitat, ell defensava que els fets poden canviar, és a dir, no han de ser iguals als del passat i els del futur, no es pot demostrar lògicament que passarà, per aquest motiu anava en contra de les lleis de Newton, ell defensava que per allò que no teniem impressions no ens podiem guiar i perque aquestes no estaven a la naturalesa.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas):

a) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: raonament lògic que demostra que el contrari sempre és possible.

b) Experiència: vivència anti-innatista que és el resultat de les percepcions i, conseqüentment, de les impressions i les idees. 

3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

Segons Hume, mai serem capaços de determinar el futur, atès que no podem tenir impressions dels fets futurs ni podem mostrar que perquè alguna cosa hagi succeït en el passat hagi de succeïr en el futur. Per a ell, el concepte d'idea depèn totalment de la impressió que obtenim dels sentits, és a dir, de la impressió sensible, i és per això que, segons el Principi de la Cópia, tota idea prové d'una impressió sensible. D'acord amb aquest fet, no podem determinar el futur, atès que no en podem tenir cap impressió.
Així doncs, manté una postura anti-determinista "res està previst que succeeixi", perquè no en podem tenir cap impressió futura segura, únicament podem fer conjetures.

En comparació amb Descartes, s'aprecia que tenen postures contraposades pel que fa al determinisme. Havent vist que Hume es declara antideterminista, Descartes defensa el determinisme causal. Per a ell, tot el que succeix necessàriament ha de passar, ja que la naturalesa té unes lleis naturals que sempre es compleixen. No obstant això, aquestes lleis són simples continguts mentals i no podem afirmar que formin part de la natura.

Paral·lelament, també diu que no podem anar més enllà de la ment, ja que només coneixem el que sabem a través de les impressions, que han estat obtingudes a través de processos mentals. No podem fer prediccions de les lleis naturals, ja que actuaran sempre del mateix mode i, per tant, la ciència no és fiable i ens hem de guiar pels sentits i l'experiència. Atenent a aquest fet, rebutja les lleis de Newton perquè considera que les lleis naturals no són continguts mentals i no tenen cap fonament. Per tant, defensa el fenomenisme, davant el dubte de les lleis naturals, tot és possible.
El fenomenisme defensa que el món ens ve donat per la visió que en tenim i el que en sabem d'ell per mitjà de les impressions.
Segons Hume, la visió que tenim del món es redueix a una, en contraposició a l'idea cartesiana que defensava la diferència entre les qualitats primàries i les secundàries. En canvi, per a ell, tant unes com altres no deixen de ser continguts mentals i, tal i com defensa, "no podem anar més enllà de la nostra ment".
D'altra banda, el que sabem del món, és a dir, les impressions esdevenen, també, fenòmens que no deixen de ser continguts mentals.

4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof.

David Hume és empirista, per tant, pertany a una teoria filosòfica que afirma que quan neixem la ment está buida i que per tant el que coneixem del món prové dels sentits (les impressions) i de l'experiencia acumulada a partir dels sentits. Tots ho coneixem a partir de les percepcions, és innatista. Distingia entre les idees ( experiencies que deixen marca a la ment) i les impressions (experiencia que tenim quan entrem amb contacte amb el món).

L'autor contari a Hume, en aquest sentit, i en molts altres és Descartes, aquest filòsof pensava que els sentits ens enganyaven i que per tant no podiem guiar-nos per ells. La seva teroria del coneixament parteix del dubte, i un cop superat aquest a partir de la realització del dubte metòdic, arribem al coneixament vertader. Per Descarte hi havia diferents tipus d'idees, les adventícies, les facticies i les innates (implantades a la ment per Déu).

Comparació entre Descartes i Hume

Descartes i Hume tenen concepcions filosòfiques oposades, i és per això que presenten algunes diferències encara que també semblances:

- A Descartes se li va morir la mare en el moment de concebre'l, mentre que a Hume el pare i quasi no el recorda.

- Descartes es caracteritzava per ser molt tancat i reservat, tendent a la misantropia, mentre que Hume adorava establir relacions socials (tret que es podia observar en el seu aspecte físic, era molt gras atès que menjava molt en els esdeveniments socials de l'època).

- Els dos varen decidir llegir el gran llibre del món. Tenien inquietuds i volien saber més del món que els envoltava. Era una decisió difícil i arriscada però es van endinsar en una aventura que va influenciar molt la seva visió filosòfica amb el pas dels anys.

- Descartes no era gens tolerant, de fet era dogmàtic i per tant la veritat es podia descobrir i el dubte superar, en canvi, Hume era molt tolerant, atès que era escèptic i relativista i, per consegüent, molt permisiu.

- Descartes presenta unes idees encaminades a descobrir la veritat, en canvi, les de Hume són purament radicals i perilloses, ja que sovint trenquen amb el pensament de l'època. De fet, no el van admetre com a professor ni a l'Universitat d'Ëdimburg ni a la de Glasgow.

- Descartes era molt religiós, un exemple és la defensa de les idees innates provinents de la substància divina i perfecta. D'altra banda, Hume es manifestava ateu, que no és d'estranyar degut a la seva postura profundament radical.

- Descartes era profundament racionalista mentre que Hume defensava l'acció dels sentits. Per Descartes, la raó era la base del seu coneixement, en canvi, per Hume ho eren els sentits a través de les impressions i les idees (percepcions). Es declarava anti-innatista en contraposició amb Descartes, ja que deia que la ment de l'home en el moment de néixer es trobava buida, en blanc, compartint aquest pensament amb Aristòtil.

Així doncs, el primer racionalista i innatista i el segon defensor dels sentits i de l'empirisme declarant-se anti-innatista tenien concepcions molt diferents de les idees:

- Descartes deien que depenien totalment de la raó, a través de les quals es descobrien les idees matemàtiques, metafísiques i morals. 

- Hume deia que no depenien en cap cas de la raó, i la seva influència era dels sentits. Atenent a la seva teoria sobre el Principi de la Cópia, deia que totes les idees provenien de la impressió sensible, i que si no ho eren havien de ser rebutjades, com és el cas per exemple de les idees metafísiques, que no provenen d'una impressió sensible i que, per tant, han de ser eliminades. Menys les matemàtiques, que no són una impressió sensible, sinó relacions d'idees.

Comparació entre Descartes i Plató

Tots dos comparteixen la visió d’innatisme, afirmant que les idees verdaderes ja es troben en el nostres cap al néixer. Descartes sobretot defensa que les idees es troben de forma latent en un començament i que per a que arribin a sortir del nostre cap cal que ens les recordin i que les entenguem. Plató ho lliga amb la idea de la transmigració de l’ànima en un altre cos, de la qual cosa Descartes no en parla: “Mai descobrim, tant sols recordem una cosa que ja sabíem”.

Tots dos donen molta importància a les matemàtiques. Per la seva part Plató es basa en la matemàtica pitagòrica, pròpia del seu moment històric, i veu les matemàtiques com a un coneixement perfecte i necessari per arribar al món de les idees. Descartes ho considera una idea innata procedent de Déu, però es basa en una ciència més moderna com la de Newton.

Tots dons coincideixen en el dualisme antropològic, dient que cos i ànima són dons conceptes únic e independents. La diferència és que per Plató, el cos no és més que una presó que dificulta la evolució de l’ànima cap a el món de les idees, mentre que per a Descartes és tant sols un concepte independent i busca la forma de connexió entre ànima i cos, per a ell és encara més difícil entendre el funcionament del cos que el de l’ànima.

Tots sos són idealistes i donen molta importància a les idees i la recerca de la veritat i la perfecció d’aquestes. Cal remarcar que per a Plató son la idea bàsica de la seva filosofia, mentre que per a Descartes són un dels pilars ( coneixement, veritat, Déu i realitat).

Tots dos són a l’hora racionals, considerant que poden arribar a la idea perfecte mitjançant la raó i els coneixement. Per a Plató és la única forma d’arribar al món e les idees.

La idea de Déu es pot considerar una semblança o una diferència, ja que per a Plató, Déu es el màxim, la idea del bé, la meta de la seva filosofia. Per a Descartes en canvi, és un ésser infinit i infinitament bo, el qual és la certesa de que el coneixement real i verdader existeix i que no trobem un geni maligne que ens enganyi.

Pensament filosòfic de Descartes

Els sentits i la imaginació són fruit de l'experiència subjectiva, personal i intransferible de cada individu, però Descartes les rebutja i diu que, a través d'ella, no es pot descobrir la veritat.

Descartes és un filòsof que es caracteritza pels trets següents:

- És dogmàtic, defensa que la veritat es pot descobrir i el dubte i l'error superar.

- Rebutja els escèptics, com Gorgies, Pirró, Francisco Sánchez i Montaigne.

- Defensa la superioritat de la raó enfront de cada cosa, així doncs els sentits no juguen un paper important el descobriment de la veritat. A més a més, diu que per descobrir la veritat calen la raó, les matemàtiques i un mètode (camí) apropiat, que és el que ell denominarà el mètode cartesià.

- El mètode cartesià es divideix en quatre regles o fases a través de les quals arriba a la veritat progressivament. Aquestes quatre regles són les següents:

1. Evidència: no s'han de tenir en compte els prejudicis, que només ens fan caure a l'error per un mal ús de la voluntat, part irracional de l'anima, com ja havia manifestat Plató. Així doncs, mitjançant la intuició i, per consegüent, la superació del dubte sistemàtic, arribarem a una naturalesa simple i al coneixement vertader.

2. Anàlisi: s'han de dividir les dificultats en el màxim nombre de parts possible, d'aquesta manera serà més fàcil analitzar les dificultats per separar de manera que siguin elements més generals de la naturalesa. De resultes, mitjançant aquest procés, es podran descobrin els trets més exclusius i de detall, observant la forma en què depenen de naturaleses més simples. Funciona a partir de la deducció.

3. Síntesi: és el pas invers a l'anàlisi, cal observar primerament les naturaleses simples per tal d'arribar al coneixement cert. Depèn de la deducció, a través de la qual s'arriba a la demostració de la veritat i és la base de la ciència.

4. Enumeració: és el pas final i a través del qual s'arriba i es fan comprovacions rigoroses que requereixen que se'n comprovi la certesa per poder-les declarar coneixement cert.Per tant, aquest mètode depèn única i exclusivament de la raó i les matemàtiques i els sentits només ens indueixen i ens fan caure a l'error.

D'altra banda, Descartes també duu a terme una teoria de les substàncies. Diu que hi ha 3 substàncies que es divideixen en atributs i modes.Primerament, cal tenir present que una substància és allò que existeix per si mateix; l'atribut és l'essència que fa un ésser tingui una substància determinada; i el mode és la manera en què una substància apareix a la ment de l'individu. Per Descartes, hi ha 3 possibles substàncies:

1. Substància divina: el seu atribut és la infinitud i els seus modes són la bondat, l'experiència i la justícia de Déu, entre d'altres dels seus valors.

2. Substància pensant (res cogitans): el seu atribut és el pensament, mentre que els seus modes són per exemple la capacitat de dubtar, preguntar, reflexionar...

3. Substància extensiva (res extensa): el seu atribut és l'extensió i es divideix en dues qualitats:

a) Qualitats primàries: són objectives i racionals, a través d'elles arribem al coneixement vertader juntament amb les matemàtiques.

b) Qualitats secundàries: són subjectives i irracionals, atès que provenen dels sentits i de la imaginació i ens fan caure a l'error a través del "qualia".

Així doncs, per a ell la font bàsica de la veritat serà la racional, que es troba en les qualitats primàries.

Paral·lelament, també té una teoria mecanicista. Per a ell, des d'un punt de vista racional, tots som maquines que estan subjugades a viure en aquest món. Compara a Déu amb un rellotger: un rellotge es pot parar i requereix la intervenció d'un rellotger, mentre que l'Univers no pot perquè és perfecte. A través d'aquesta teoria, rebutjarà l'existència del geni maligne, del déu enganyador i fins i tot posarà en gran pressió a l'esglesia: "amb l'existència d'un Univers perfecte, per què cal Déu?".

A més a més, hi ha 3 idees que es relacionen amb aquest fet. Per a ell hi ha les següents idees:

- Idees adventícies: provenen del món extern i del coneixement sensible.

- Idees factícies: provenen dels sentits i l'experiència personal i comparteix trets amb les adventícies.

- Idees innates: són pròpies i inherents a l'individu en el mateix moment de néixer, han estat introduïdes a través de Déu.Per concloure, Descartes també afirma que per arribar a la veritat cal que les idees siguin clares i distintes, i no pas obscures i confoses. Aquestes idees són doncs les metafísiques, les matemàtiques i les morals. 

En resum, la veritat és un procés purament racional segons Descartes i els sentits i la imaginació ens porten a l'error per un mal plantejament de partida.

Teoria de les Substàncies - Descartes

Segons Descartes, en la Teoria de les Substàncies substància s'entén com allò que existeix per si mateix, és a dir, únicament Déu.

D'altra banda, divideix la idea de substància en la ment i la matèria.

Es planteja qüestions com: 

- “Què sóc, doncs?, - i respon - Una cosa que pensa.” Per tant, manifesta que és una substància pensant que equival a l’esperit, l’ànima o fins i tot la ment. 

- “Què és una cosa que pensa? - i respon - Una cosa que dubta, concep, afirma, nega, vol, no vol.” Per tant, a través d'aquesta qüestió pretén dir que la certesa equival al dubte.

Paral·lelament, afirma que concep únicament les coses que són verdaderes i nega tota la resta, atès que no vol que l’enganyin a través de la imaginació i els sentits. Les qualitats primàries són les úniques que ens porten a la veritat i al coneixement vertader, ja que són objectives i racionals; mentre que les qualitats secundàries, subjectives i irracionals, ja que depenen dels sentits, són qualies, és a dir, coneixements enganyosos, i ho manifesta de la següent manera:

“És del tot cert que em sembla que veig, que sento i que m’escalfo.”

Moral Cartesiana - Descartes

1- Què opines de la moral cartesiana?

Creiem que la moral cartesiana no és molt elaborada, simplement la va plantejar perquè, al ser humans, tenim una moral i uns valors que desenvolupem segons l'entorn, l'experiència i el coneixement. La seva moral estava basada en la raó, i deixa apart la intel·ligència emocional. Aquesta intel·ligència creiem que és la més important a l'hora d'aplicar una certa moral o valors, ja que ens basem més en els sentiments i sensacions (el "cor") que no pas amb la raó.

Per tant, opinem que la moral cartesiana és lògica, bàsica, però concordem bastant en els seus plantejaments o màximes.

2- Hi estàs d'acord? Per què si o per què no?

Estem d'acord en la primera màxima, la que parla sobre adaptar-se als costums i lleis del país on cadascú es trobi. Creiem que, si bé has de mantenir sempre les teves arrels, la teva cultura i llengua, has de procurar adaptar-te al país on resideixes (si has emigrat), ja que ningú t'ha obligat a emigrar justament a aquell lloc i has de respectar els seus costums. Si hi ha conflictes entre cultures, s'ha de procurar solucionar-los per la via del diàleg i la negociació, tot i que els costums autòctons haurien de prevaldre per sobre dels extrangers.

Amb la segona màxima hi estem parcialment d'acord. És cert que és important ser constants i perseverar en les nostres accions, hem de lluitar sempre pels nostres objectius i ser ambiciosos. Però deixar apart els remordiments potser és poc ètic, ja que no sempre la finalitat justifica els mitjans.

La tercera màxima, referida a controlar els desitjos i adaptar-se al món, no concorda amb el nostre pensament. No creiem que la "massa", la "gent" o la "societat" hagin de vèncer el comportament de l'individu, fent que aquest es resigni i s'adapti, sinó tot al contrari: cada persona individual ha de lluitar pels ideals en els que creu, per més que la societat no ho accepti o es mostri reticent, la lluita i el canvi ens mantenen vius, no ens hem d'adaptar al món, sinó que hem de lluitar per canviar-lo.

El tema referit als desitjos creiem que són incontrolables, el desig és un aspecte emocional i irracional, no pots evitar que t'agradi una certa persona, un lloc en concret o voler aspirar a alguna professió en concret.

Aparent contradicció: adaptar-se al país on emigres però no adaptar-se al món o fer el què la societat creu.

Explicació: s'ha de lluitar pels teus ideals, no has de permetre perdre la teva essència adaptant-te a la societat si no t'agrada, però sí que t'has d'adaptar a la societat on tu emigres voluntàriament, ja que si hi emigres, acceptes la cultura i costums encara que no renuncïis als del teu país d'orígen.

3- Quins creus que són els seus punts forts i quins els seus punts dèbils?

Creiem que els seus punts màxims són les dues primeres màximes, ja que l'adaptació a un lloc on emigres voluntàriament és necessària, i la perseverància en els actes de cadascú és vital per aconseguir els objectius proposats.

Com a punt feble destaquem la tercera màxima, ja que intenta racionalitzar una sensació tan irracional com els desitjos, que són incontrolables i es guien completament pel subconscient.

4- Cerca notícies a la premsa escrita que exemplifiquin les idees morals de Descartes

http://www.lavanguardia.com/local/madrid/20120121/54244710577/la-comunidad-apoya-los-actos-de-celebracion-del-nuevo-ano-chino-para-promover-la-integracion.html

"La Comunidad apoya los actos de celebración del Año Nuevo Chino para promover la integración", La Vanguardia, 21/01/2012

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20111007/54227385499/los-jovenes-inmigrantes-que-aprenden-catalan-se-integran-antes-al-curso-escolar.html

"Los jóvenes inmigrantes que aprenden catalán se integran antes al curso escolar", La Vanguardia, 07/10/2011

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/fuerza/sociedad/elpepiespval/20110228elpval_7/Tes

"La fuerza de una sociedad", El País, 28/2/2011

Comentari de text - Descartes

El text s’inicia amb la introducció de la primera veritat, mitjançant un cicle de preguntes i respostes a través de dubtes retroalimentaris, que ens indueixen a pensar i a arribar a la conclusió que no podem pensar sense existir.

Seguidament, Descartes manifesta que perceb coses pels sentits i la imaginació d'una manera involuntària i inconscient i, de fet, per aconseguir el coneixement vertader no ens podem basar en aquests conceptes, sinó que hem d’emprar l’enteniment de l’ànima, és a dir, la raó. 

D'altra banda, continua justificant la primera veritat vertadera mitjançant l'idea del geni maligne, per mitjà de la qual segueix afirmant que per molt que pugui existir una realitat diferent, la nostra existència no es pot posar en dubte, atès que pensem, imaginem i dubtem.

Finalment, en el darrer paràgraf, explica les seves inquietuds i diu que les coses corporals que veu a través dels sentits, és a dir, ”els objectes i les substàncies que es formen en el seu pensament", no les pot conèixer de la mateixa manera que existeixen en realitat, és a dir, que els sentits ens enganyen. A més a més, fa una altra reflexió i afirma que troba estrany que conegui amb més claredat coses que troba confuses i allunyades de les coses veritables i certes de la seva pròpia naturalesa. 
Tanmateix,  afirma que el seu esperit i l'actitud filosòfica, ”amor a la saviesa”, no es pot contenir dins dels límits de la veritat, ja que vol anar més enllà. Així doncs, l'única manera d’aconseguir-ho és donant-li carta blanca, "llibertat", al pensament.

Font: ATENA (pàgines 131 i 132)

Vida i obres de Descartes

Vida:

- Neix el 1596 a Descartes i mor el 1650 a Estocolm

- Rene descartes és el mes important dels filòsofs francesos, és el pare de la filosofia moderna i iniciador del racionalisme.

- El seu pare era conseller del rei de Gran Bretanya i la seva mare va morir quan ell tenia 1 any i per això va estar vivint amb la seva avia.

- Va entrar a la Fleche (escola d’alt nivell).

- La seva primera obra és: Discurs del Mètode (1637).

- El motiu pel qual es va allunyant de Itàlia es per por als atacs que podia rebre a causa de les seves idees com Galileu.

- La difusió de les idees de Descartes és important a partir de la seva mort.

El Discurs del Mètode:

- En aquesta obra mostra un interès per les matemàtiques, la ciència, el llatí i les arts mecàniques.

- El llibre té sis parts però les dos últimes no van ser publicades per por a les represàlies que podien causar.

o La primera part parlava sobre la necessitat d’una autorreflexió a partir del raonament.

o La segona part parla del seu mètode que consta en donar a les ciencies un fonament ferm, unes bases indiscutibles per a qualsevol ment racional. Aquestes bases són:

- Regla de l’evidència: “no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció.”

- Regla de l’anàlisi: “dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per resoldre-la millor”

- Regla de la síntesi: “conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer per ascendir poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos”

- Regla de l’enumeració: “fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res”.

o A la tercera part és on es troben les idees bàsiques de l’aportació cartesiana en el domini de l’ètica.

o La quarta part és la més important i coneguda, la trobada amb la certesa absoluta, amb la primera afirmació indudablement vertadera.

Meditacions metafísiques:

- És la obra més important i actual de Descartes.

- El que fa Descartes en aquest llibre és meditar posant en pràctica el seu mètode:

o La meditació primera inicia la temàtica del dubte. El seu dubte és radical i metodològic. Vol destruir totes les seves antigues opinions.

o En la meditació segona admet la possibilitat de dubtar fins que sàpiga de cert que no hi ha res de cert al món. En la Meditació Descartes només diu: “Jo sóc, jo existeixo”, perquè ho penso. Si dubto, penso; si penso, existeixo. El dubte entranya una certesa; només aprofundint en el dubte es pot arribar a una certesa. El primer principi de la filosofia que cercava

o En la meditació tercera el tema central és el criteri de certesa.

o En la meditació quinta Descartes creu que ha de demostrar que Déu existeix i que aquest Déu no és enganyador ni maligne.