Esquemes F.Nietzsche

L'irracionalisme (finals del s.XIX) defensa que la raó perjudica als humans perquè imposa esquemes i límits a la naturalsa humana, i anul·la la dimensió artística o el desig de revel·lar-se contra tot. Nietzsche segueix aquest corrent filosòfic, reflectit en la figura del super home que lluita contra tot, la societat i es crea a sí mateix.

Aquesta filosofia ve influida per altres filòsofs com Sigmund Freud, que defensa la teoria de deixar-se guiar pel propi inconscient, ja que ens fa ser qui realment som. Un altre personatge influent és Darwin, qui afirma que els humans ens guiem pels nostres instints (que són als gens), i no per la raó. Per acabar, A.Schopenhauer influeix també el pensament de Nietzsche, i diu que tot el que existeix és la voluntat cega, una força universal que ho mou tot, i ho mou tot cap a la destrucció, el dolor i la mort (pessimisme). 



Al llarg del s.XIX hi ha 3 importants filòsofs de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud. Tots 3 troben indicis en la societat i en el pensament de que hi ha un engany.

Marx afirma que sempre hi haurà rics (pocs) i pobres (molts), i que no es pot canviar perquè és una llei social. Nietzsche defensa que els humans no som lliures (només els superhomes), i que sempre estarem sotmesos a Déu, a la Moral o bé a la ciència. Per acabar, Freud també defensa que els éssers humans som esclaus del nostre inconscient, que es regeix per dos principis: el de la vida (reproduir-se per mantenir la continuitat de l'espècie) i el de la mort (sobreviure).

Segons Nietzsche, les teories del coneixement de personatges anteriors com Kant, Plató, Descartes o Newton són falses, no existeixen. Fins a la seva aparició, la història de la filosofia i la humanitat són decadents.
Per això, ell proposa una alternativa a aquestes teories: el perspectivisme. Aquesta teoria defensa que el més important de tot, l'únic que realment existeix és la VIDA. Aquesta vida és importantíssima, ja que és individual, cadascú té la seva i l'ha de viure a la seva manera. Ningú s'ha de deixar guiar per ningú, no hem de ser súbdits de ningú (caracter crític envers la religió). A més, la vida té un repte: fer front a ella mateixa (instint de sobreviure i de reproduir-se, influència de Freud).

Dilemes utilitaristes

1. Tengo una gran fortuna. Puedo donarla en su mayor parte a mis hijos (que viven bastante bien sin ella) o a una institución que la distribuya entre gente más pobre que mis hijos. ¿Qué debería hacer si fuera utilitarista? ¿Qué harías tú y por qué?

Si fos una persona utilitarista donaria la gran fortuna en una institució que la repartís entre la gent pobra, ja que la suma de la felicitat de tots (o la majoria) dels individus és preferible i millor que la felicitat individual. A més, és un exemple de discriminació positiva i, per tant, estaria ajudant als més desfavorits.

Personalment, intentaria partir aquesta gran fortuna en dues parts: la meitat aniria al fill, i l'altra meitat a la institució. Però si no es pogués triar, decidiria donar la gran fortuna al meu fill, ja que amb ell hi tinc vincles familiars que a nivell personal i sentimental tenen més força que la felicitat d'unes quantes persones anònimes. La felicitat dels més pròxims a la meva vida està per sobre de la dels altres.

2. Dos pacientes de la misma edad están a punto de morir, necesitan un trasplante, pero sólo hay un órgano disponible. Uno es un artista cuyas obras entusiasman al público, el otro es un hombre huraño y solitario. Soy un médico utilitarista, ¿a quién salvaría? ¿A quién salvarías tú y por qué?

Com que sóc un metge utilitarista decideixo ajudar al primer pacient, al que entusiasma al públic, ja que, com que igualment n'ha de morir un, és "millor" que mori el solitari que no pas el més simpàtic, ja que causarà menys dolor i més felicitat als demés. La felicitat dels altres predomina sobre la individual.

A mi em costaria molt decidir entre dues persones a les quals no conec, però segurament, aplicaria el criteri utilitarista perquè produiria més felicitat que salvant al solitari.

3. Otro de médicos. La vida de un tirano extranjero está en mis manos (soy su médico). Sé de buena tinta que, en cuanto lo cure, va a volver a su país con la intención expresa de masacrar a parte de la población (supuestos rebeldes). ¿Debería hacer todo lo posible por salvar su vida, o más bien todo lo posible para no salvarla (sin que se note mucho)? ¿Qué debería hacer un médico utilitarista? ¿Y tú? ¿Por qué?

Tot i que salvar una vida és un fet bo que produeix felicitat a la persona a la que salvas (i a la seva família), en aquest cas produiria més infelicitat que no pas felicitat. Per tant, com a metge utilitarista, decidiria dissimular i no salvar al dictador, ja que té a tot un poble oprimit sota la seva tirania injusta. La felicitat col·lectiva pesa més en la balança moral que no pas la felicitat individual d'una mala persona.

Personalment, seguiria la opció utilitarista, ja que no crec que a un dictador opresor de milers (o milions) de persones de l'hagi de salvar saber que seguirà exercint el poder absolut al seu país. Discrimino positivament als desfavorits que no han pogut triar el seu govern i se'ls ha imposat de forma violenta.

4. Dado que los animales también parecen capaces de sentir placer y dolor, y que ir a los toros supone placer para el espectador pero dolor para el animal, ¿qué deberíamos hacer con la fiesta nacional? ¿Qué haría un utilitarista? ¿Y tú?

Un utilitarista afirma que tot té una finalitat. La finalitat de torturar un toro és la diversió dels espectadors, cruels i frívols davant el patiment innecessàri d'un animal. Aquesta finalitat no justifica el maltractament ni el dolor que pateix l'animal, així que la festa nacional s'hauria de canviar per una festa de societat avançada i civilitzada que no consistís en assassinar un animal sense cap mena de sentit. Les conseqüències serien positives tant per als animals, que no patirien, i també per a les persones, a qui no se'ls inculcaria l'assassinat i la violència com a actes respectables, entretinguts i acceptables.

Personalment, aboliria qualsevol espectacle que utilitzés animals, ja que han nascut per ser lliures i nosaltres no som ningú per decidir si han de viure en captivitat o no. Per tant, estic en contra dels zoos, els aquaris, els circs amb animals, la tauromàquia, els correbous, etc.

5. Dado lo anterior, ¿te parece que deberíamos ser todo lo vegetarianos posible? ¿Crees, en general, que los animales pueden tener derechos (por ejemplo, el derecho a no sufrir dolor innecesariamente)?

Pel que fa la visió utilitarista, hauriem de posar en la balança la felicitat col·lectiva dels animals i la dels humans. Menjar carn no ens dóna felicitat, pot donar plaer pel seu gust, però no proporciona felicitat. En canvi, totes les vides dels milions d'animals que es podrien salvar i que podrien viure en llibertat, sí que són motiu de felicitat. Per tant, s'hauria d'eliminar l'ús d'animals per a les nostres activitats en el màxim nivell possible. També haurien de gaudir d'alguns drets, ja que no els poden reivindicar per ells mateixos com han fet grups marginats al llarg de la història com els discapacitats, les ètnies marginades o les dones, però se'ls mereixen igualment.

Personalment, jo sóc vegetarià perquè considero que, ja que no és necessàri matar animals per viure bé i tenir una dieta sana, recolzar el seu assassinat per pur egoísme de menjar croquetes de pollastre o una hamburguesa és immoral. (Arnau Salvadó)

6. Otro caso médico. Un ser querido tuyo se muere de una extraña enfermedad, cuyo tratamiento cuesta mucho dinero. Pides ayuda al Estado, y el consejero de Salud te responde: sólo tenemos 500.000 euros: lo podemos gastar en un hospital infantil en el tercer mundo donde salvaría la vida a mil niños al año, o en pagar el tratamiento de esta persona. Tú decides. ¿Qué decides? ¿Por qué? ¿Qué decidiría un utilitarista?

Un utilitarista decidiria invertir els diners en un hospital infantil en un país del tercer món, ja que la felicitat col·lectiva pesa més que la felicitat individual. A més, ajudes als més desfavorits (discriminació positiva)  i els resultats mesurables serien el salvament de moltes vides a canvi d'una mort, la del teu familiar.

Personalment, decidiria salvar a l'ésser estimat, ja que les persones que m'envolten i a les quals m'estimo són una part molt important de la meva vida. A més, amb aquest ésser i he establer lligams sentimentals i afectius, i després sentiria remordiments per deixar morir una persona coneguda abans que nens del tercer món que moren a cada minut sense que hi pugui fer res igualment.

7. ¿Estaría justificado que un gobernante mintiera a sus gobernados (por ejemplo acerca de la existencia de un problema con respecto al cual la población no podría hacer nada) para no preocupar a la gente? ¿Qué haría un utilitarista? ¿Y tú? ¿Por qué?

Un utilitarista decidiria enganyar al poble, ja que, encara que dir la veritat és un fet positiu, alarmar la població i produir en ella una sensació de pànic o caos i de infelicitat no compensa el fet de ser sincers (conseqüencialisme -> l'important és el bénestar, no la motivació subjectiva que impulsa l'acció).

Jo, personalment, decidiria dir la veritat a la població, ja que, encara que no pogués fer res, la gent estaria advertida i podria començar a pensar possibles solucions a nivell personal perquè aquest problema no els afectés tant.

8. ¿Se debería torturar todo lo cruelmente que fuera necesario a un terrorista para que confesara dónde está la bomba que ha colocado en algún lugar repleto de gente? ¿Qué haría un utilitarista? ¿Y tú? ¿Por qué?

Un utilitarista torturaria al terrorista, ja que és millor salvar totes les persones que no pas fer que una sola persona tingui bénestar, i menys quan és un terrorista. Els resultats mesurables serien més positius en el fet de salvar centenars de persones que no pas en el fet de no torturar un sol home.

Personalment també decidiria torturar al terrorista, ja que preferiria salvar totes les persones innocents d'un lloc, que no pas mantenir l'integritat d'un assassí.

Resum del vídeo: "El jo és una ficció del cervell"

Entrevista a Francisco José Rubia:

• No coneixem ni el 10% del cervell.
• La llibertat és una ficció cerebral, no és tal i com pensem.
• Les impressions subjectives ens han enganyat sempre.
• Com va dir Freud, el jo conscient no controla el nostre cos.
• No podem controlar al cervell.
• La memoria desde un punt de vista biològic és més important que la llibertat.
• La llibertat s'enten com la possiblitat que tenim de fer alguna cosa diferent al que estem acostumats a fer.
• La presa de decisions depèn del cervell, de la part inconscient.
• Els conceptes morals estan escrits en el nostre cervell, per això l'està estudiant la neurociencia.
• Tenim una predisposició genètica a la moralitat, la cultura ho modela.
• La memoria és molt important per la supervivencia.
• Intel·ligencia emocional ( neurones mirall) per entendre el que els altres volen expressar.
• La ment té una part objectiva (cerebral) i una part subjectiva (els sentiments), com el cervell crea la ment a partir dels QUALIA com es va plantejar també DESCARTES.
• La consciencia( sentir que un és tal i com és i poder reconeixer-se).
• No es sap encara si els animals tenen consciencia.
• El sentit del JO és una FICCIÓ feta a partir de les xarxes cerebrals, com creia HUME.
• Els QUALIA són potencials electrics, són tots iguals, són diferenciats per l'escorça cerebral. La realitat externa és creació del cervell, tot és FENOMEN.
• Per sobreviure el dolor és molt important.
• El cervell té rellotges interns (el temps i l'espai són creacions nostres) com pensava KANT. 

Esquemes sobre Hume

Aquest esquema tracta una part molt important de la filosofia de David Hume: la predicció d'un fet futur, basat en el principi de la còpia. Segons el filòsof anglès, no es pot fer una predicció sobre un fet futur, ja que els antecedents que en tenim són només idees (que marquen la ment), i els sentits ens capaciten per tenir impressions en el present, però no en el passat ni en el futur. Per exemple, tinc la impressió que el Sol surt cada dia al matí. Tinc la idea de que ahir el sol va sortir, que abans d'ahir també i tots els dies anteriors també. Però aquests fets passats no em serveixen per predir que demà sortirà el Sol, ja que no té per què.

En aquest esquema es contraposa la visió de Descartes amb la de Hume. El primer creu en la separació del món en tres substàncies: la divina (Déu), la res cogitans (el pensament) i la res extensa (tota la resta, la part física). Aquesta res extensa també es divideix en dues parts: les qualitats primàries, que són matematitzables (la forma, la mida, l'extensió, el pes...) i les qualitats secundàries, captades a través dels sentits (color, olor, gust...). En canvi, Hume creu que tot el què percebem a través dels sentits, les impressions (que són continguts mentals) són correctes, són la base del coneixement.

Aquest esquema ens mostra la moral de Hume. L''anglès defensa que hem d'evitar els judicis morals, no podem jutjar les accions dels demés. Cadascú ha de fer el què cregui convenient, i ningú hauria d'opinar sobre els altres. Aquesta moral ens porta al caos, ja que si algú creiés correcte matar, robar o violar, ningú el podria jutjar. A més a més, també nega la condició humana, ja que des de l'inici dels temps els humans ens hem jutjat els uns als altres, tenim la necessitat d'opinar sobre les accions dels altres.

En canvi, si hi ha una opinió àmpliament majoritària sobre una acció, passa a ser una llei. En aquest sentit, podria definir-se com una materialització d'un sentiment moral que és majoritari.

Comentari de text - Hume

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que assegurem sense cap prova. 

(David Hume: Resum d’un llibre titulat “Tractat sobre la naturalesa humana”)

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules).
David Hume ens exposa en aquest text que no accepta en el principi de la causalitat, ell defensava que els fets poden canviar, és a dir, no han de ser iguals als del passat i els del futur, no es pot demostrar lògicament que passarà, per aquest motiu anava en contra de les lleis de Newton, ell defensava que per allò que no teniem impressions no ens podiem guiar i perque aquestes no estaven a la naturalesa.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas):

a) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: raonament lògic que demostra que el contrari sempre és possible.

b) Experiència: vivència anti-innatista que és el resultat de les percepcions i, conseqüentment, de les impressions i les idees. 

3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

Segons Hume, mai serem capaços de determinar el futur, atès que no podem tenir impressions dels fets futurs ni podem mostrar que perquè alguna cosa hagi succeït en el passat hagi de succeïr en el futur. Per a ell, el concepte d'idea depèn totalment de la impressió que obtenim dels sentits, és a dir, de la impressió sensible, i és per això que, segons el Principi de la Cópia, tota idea prové d'una impressió sensible. D'acord amb aquest fet, no podem determinar el futur, atès que no en podem tenir cap impressió.
Així doncs, manté una postura anti-determinista "res està previst que succeeixi", perquè no en podem tenir cap impressió futura segura, únicament podem fer conjetures.

En comparació amb Descartes, s'aprecia que tenen postures contraposades pel que fa al determinisme. Havent vist que Hume es declara antideterminista, Descartes defensa el determinisme causal. Per a ell, tot el que succeix necessàriament ha de passar, ja que la naturalesa té unes lleis naturals que sempre es compleixen. No obstant això, aquestes lleis són simples continguts mentals i no podem afirmar que formin part de la natura.

Paral·lelament, també diu que no podem anar més enllà de la ment, ja que només coneixem el que sabem a través de les impressions, que han estat obtingudes a través de processos mentals. No podem fer prediccions de les lleis naturals, ja que actuaran sempre del mateix mode i, per tant, la ciència no és fiable i ens hem de guiar pels sentits i l'experiència. Atenent a aquest fet, rebutja les lleis de Newton perquè considera que les lleis naturals no són continguts mentals i no tenen cap fonament. Per tant, defensa el fenomenisme, davant el dubte de les lleis naturals, tot és possible.
El fenomenisme defensa que el món ens ve donat per la visió que en tenim i el que en sabem d'ell per mitjà de les impressions.
Segons Hume, la visió que tenim del món es redueix a una, en contraposició a l'idea cartesiana que defensava la diferència entre les qualitats primàries i les secundàries. En canvi, per a ell, tant unes com altres no deixen de ser continguts mentals i, tal i com defensa, "no podem anar més enllà de la nostra ment".
D'altra banda, el que sabem del món, és a dir, les impressions esdevenen, també, fenòmens que no deixen de ser continguts mentals.

4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof.

David Hume és empirista, per tant, pertany a una teoria filosòfica que afirma que quan neixem la ment está buida i que per tant el que coneixem del món prové dels sentits (les impressions) i de l'experiencia acumulada a partir dels sentits. Tots ho coneixem a partir de les percepcions, és innatista. Distingia entre les idees ( experiencies que deixen marca a la ment) i les impressions (experiencia que tenim quan entrem amb contacte amb el món).

L'autor contari a Hume, en aquest sentit, i en molts altres és Descartes, aquest filòsof pensava que els sentits ens enganyaven i que per tant no podiem guiar-nos per ells. La seva teroria del coneixament parteix del dubte, i un cop superat aquest a partir de la realització del dubte metòdic, arribem al coneixament vertader. Per Descarte hi havia diferents tipus d'idees, les adventícies, les facticies i les innates (implantades a la ment per Déu).

Comparació entre Descartes i Hume

Descartes i Hume tenen concepcions filosòfiques oposades, i és per això que presenten algunes diferències encara que també semblances:

- A Descartes se li va morir la mare en el moment de concebre'l, mentre que a Hume el pare i quasi no el recorda.

- Descartes es caracteritzava per ser molt tancat i reservat, tendent a la misantropia, mentre que Hume adorava establir relacions socials (tret que es podia observar en el seu aspecte físic, era molt gras atès que menjava molt en els esdeveniments socials de l'època).

- Els dos varen decidir llegir el gran llibre del món. Tenien inquietuds i volien saber més del món que els envoltava. Era una decisió difícil i arriscada però es van endinsar en una aventura que va influenciar molt la seva visió filosòfica amb el pas dels anys.

- Descartes no era gens tolerant, de fet era dogmàtic i per tant la veritat es podia descobrir i el dubte superar, en canvi, Hume era molt tolerant, atès que era escèptic i relativista i, per consegüent, molt permisiu.

- Descartes presenta unes idees encaminades a descobrir la veritat, en canvi, les de Hume són purament radicals i perilloses, ja que sovint trenquen amb el pensament de l'època. De fet, no el van admetre com a professor ni a l'Universitat d'Ëdimburg ni a la de Glasgow.

- Descartes era molt religiós, un exemple és la defensa de les idees innates provinents de la substància divina i perfecta. D'altra banda, Hume es manifestava ateu, que no és d'estranyar degut a la seva postura profundament radical.

- Descartes era profundament racionalista mentre que Hume defensava l'acció dels sentits. Per Descartes, la raó era la base del seu coneixement, en canvi, per Hume ho eren els sentits a través de les impressions i les idees (percepcions). Es declarava anti-innatista en contraposició amb Descartes, ja que deia que la ment de l'home en el moment de néixer es trobava buida, en blanc, compartint aquest pensament amb Aristòtil.

Així doncs, el primer racionalista i innatista i el segon defensor dels sentits i de l'empirisme declarant-se anti-innatista tenien concepcions molt diferents de les idees:

- Descartes deien que depenien totalment de la raó, a través de les quals es descobrien les idees matemàtiques, metafísiques i morals. 

- Hume deia que no depenien en cap cas de la raó, i la seva influència era dels sentits. Atenent a la seva teoria sobre el Principi de la Cópia, deia que totes les idees provenien de la impressió sensible, i que si no ho eren havien de ser rebutjades, com és el cas per exemple de les idees metafísiques, que no provenen d'una impressió sensible i que, per tant, han de ser eliminades. Menys les matemàtiques, que no són una impressió sensible, sinó relacions d'idees.

Comparació entre Descartes i Plató

Tots dos comparteixen la visió d’innatisme, afirmant que les idees verdaderes ja es troben en el nostres cap al néixer. Descartes sobretot defensa que les idees es troben de forma latent en un començament i que per a que arribin a sortir del nostre cap cal que ens les recordin i que les entenguem. Plató ho lliga amb la idea de la transmigració de l’ànima en un altre cos, de la qual cosa Descartes no en parla: “Mai descobrim, tant sols recordem una cosa que ja sabíem”.

Tots dos donen molta importància a les matemàtiques. Per la seva part Plató es basa en la matemàtica pitagòrica, pròpia del seu moment històric, i veu les matemàtiques com a un coneixement perfecte i necessari per arribar al món de les idees. Descartes ho considera una idea innata procedent de Déu, però es basa en una ciència més moderna com la de Newton.

Tots dons coincideixen en el dualisme antropològic, dient que cos i ànima són dons conceptes únic e independents. La diferència és que per Plató, el cos no és més que una presó que dificulta la evolució de l’ànima cap a el món de les idees, mentre que per a Descartes és tant sols un concepte independent i busca la forma de connexió entre ànima i cos, per a ell és encara més difícil entendre el funcionament del cos que el de l’ànima.

Tots sos són idealistes i donen molta importància a les idees i la recerca de la veritat i la perfecció d’aquestes. Cal remarcar que per a Plató son la idea bàsica de la seva filosofia, mentre que per a Descartes són un dels pilars ( coneixement, veritat, Déu i realitat).

Tots dos són a l’hora racionals, considerant que poden arribar a la idea perfecte mitjançant la raó i els coneixement. Per a Plató és la única forma d’arribar al món e les idees.

La idea de Déu es pot considerar una semblança o una diferència, ja que per a Plató, Déu es el màxim, la idea del bé, la meta de la seva filosofia. Per a Descartes en canvi, és un ésser infinit i infinitament bo, el qual és la certesa de que el coneixement real i verdader existeix i que no trobem un geni maligne que ens enganyi.