A) CONTEXTUALITZACIÓ:
1. Introducció:
Període de transició i decadència:
o Excepció: Alexandre Magne (Alexandre el Gran) i Cleopatra.
o Abans: esplendor del període clàssic de Grècia.
o Després: poder de l’Imperi Romà.
· Expansió de la cultura grega cap als pobles no grecs que van ser conquerits per Alexandre Magne.
· Fusió de les cultures de Grècia i l’Orient Pròxim, que permetre la pervivència del cristianisme.
· Hel·lenisme: difusió i universalització de la llengua i la cultura grega en el món oriental.
o Idioma comú: la koiné.
o Context històric: descomposició de l’imperi macedònic i conquesta de Grècia per Roma, sorgiment de l’imperi romà.
· Centres culturals: retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues (l’imperi greco-romà).
o Localització: a Pèrgam, Rodes, Antioquia de l’Orontes i Alexandria (fora de Grècia).
2. Context històric:
Inici (IV aC – 323 aC): Conquesta i mort d’Alexandre Magne.
Final (I aC – 31 aC):
· I aC: Suïcidi de Cleopatra VII – Pas al domini romànic.
· 31 aC: Derrota del regne ptolemaic (d’Egipte) pels romans a la Batalla d’Actium.
· Abans: Alexandre Magne: ocupació d’Àsia Menor, Egipte, Mesopotàmia, la plana d'Iran, l'Àsia Central i algunes regions d'Índia.
· Conseqüències:
o Mort d’Alexandre.
o Guerres dels Diàdocs (lluita per la successió).
o 281 aC: Proclamació de quatre estats territorials:
a) Dinastia ptolemaica: a Egipte amb capital a Alexandria
b) Dinastia selèucida: a Síria amb capital a Antioquia
c) Dinastia antigònida: a Macedònia i la Grècia central
d) Dinastia atàlida: a Anatòlia amb capital a Pèrgam.
· Successors d’Alexandre Magne: control de l’oest del Tigris, Àsia Menor i l’Orient Pròxim fins l’arribada dels romans (II aC – I aC).
· Orient pres pels partians.
· Cultura: conservada en el regne Greco-Batrià i l’Indo-Grec.
o Dominant de l’Imperi Romà fins a l’arribada del cristianisme.
3. Política:
Monarquia absoluta personal: el sobirà podia, pel seu mèrit individual, les seves accions i la seva conducta, aspirar al títol de (basileus – rei).
· Règim oligàrquic.
· Rebuig de la democràcia.
· Victòria militar: acte que legitimava l'ascensió al tron i permetia regnar. Exemples:
o Selèucides:
a) 312 aC: presa de Babilònica, per Seleuc I Nicàtor, per dominar Mesopotàmia.
b) 281 aC: victòria sobre Lisímac per justificar les seves reivindicacions sobre Tràcia.
o Reis de Bitínia:
a) 277 aC: van aprofitar-se de la victòria de Nicòmedes I, tot i que es va acabar aliant amb ells.
· Nombrosos assassinats: hi havia diversos hereus, però cap llei per reglamentar els poders del sobirà. Tot procedia del rei i de les lleis.
o Dependència de la personalitat del sobirà.
· Divinització de molts sobirans i creació de cultes d’honor: vistos, pels grecs i macedonis, com justiciers que asseguraven la pau i benefactors.
o Reforç de la cohesió del regne al voltant de la dinastia.
o Sobirans hel·lenístics: activitats incessants, i degut a la seva fragilitat van tenir la necessitat de:
a) Provocar conflictes militars per vèncer els parts i els romans.
b) Viatjar grans distàncies (entre Síria, Egipte, Mesopotàmia, Pèrsia, les fronteres de l'Índia, l'Àsia Menor i Grècia), per construir ciutats per administrar els seus estats.
Segle d’or de les ciutats (VaC – IV aC):
· Abans (període clàssic grec): declivi.
· Organització en federacions: sobretot a Grècia, com la Lliga Aquea i la Lliga Etoliana.
· Independència: Rodes i Heracles del Pont.
· Capitals importants: Alexandria, Antioquia, Selèucia del Tigris i Pèrgam. Fundació de ciutats:
o Selèucides: sobre la plana iraniana, a Mesopotàmia i a Síria.
o Ptolomeus: a Xipre i a l'Àsia Menor.
4. Economia:
Intercanvi econòmic: forta extensió de l'ús de la moneda, en particular de la moneda de plata.
· Lliurecanvisme: cada sobirà gravava la seva moneda, però totes tenien un pes idèntic i circulaven amb facilitat sense necessitat d'un intercanvi de divises. Va permetre:
o Aconseguir beneficis importants, atès que cada moneda es canviava a l'una d'una altra encara que tenia un pes inferior al patró internacional de l'època.
o Gravar una moneda en bronze per l’ús local, pels estats o les ciutats.
· Diàdocs: van reprendre la moneda d’argent – (creada per Alexandre Magne).
Comerç internacional: molt important:
· Els productes comercialitzats no evolucionaven (esclaus, blat, vi, oli).
· Les distàncies augmentaven amb la necessitat d'abastir les comunitats gregues o hel·lenitzades disperses fins a les portes de l'Índia.
o Egipte importava vi de Gaza o de l'Àsia Menor sense desenvolupar la seva pròpia viticultura.
o Calia transportar oli a l'Àsia Central.
· Principals centres de comerç:
o Alexandria: enorme magatzem de productes i d‘artesania egípcia.
o Rodes: defensa de la llibertat de comerç i de la circulació marítima, port comercial egeu i centre de redistribució del blat.
5. Cultura:
Escoles hel·lenístiques: de filosofia hel·lenisticoromana que es desenvolupen primer a Grècia i després a Roma (finals IV – finals II dC amb el naixement de la filosofia cristiana).
· Alexandria: centre intel·lectual i cultural.
· Canvi cultural en el món grec: les polis cedeixen la seva importància i funcionalitat a una monarquia governada des d'una capital llunyana, que és una ciutat de súbdits governats per funcionaris:
o Pas d’una filosofia sistemàtica (interessada en la ciutat i la vida pública) a una filosofia orientada a la felicitat de l’individu.
a) Sorgiment d’un esperit cosmopolita, que fa que les persones cultes es considerin «ciutadans del món» i comencen a desaparèixer els prejudicis racistes entre grecs i bàrbars.
o Universalització de la cultura grega: paga l’impost d'haver de barrejar-se amb les cultures locals.
a. Atenes deixa de ser el centre del saber, i Pèrgam, Rodes i el Museu d’Alexandria ocupen el seu lloc.
b. Sincretisme religiós i arribada de l’eclecticisme filosòfic amb el domini romànic.
· Principals escoles hel·lenístiques:
o Cinisme: representa l'última evolució de les escoles socràtiques menors.
o Epicureisme: fundat per Epicur de Samos el 306 aC, que instal·la a Atenes l’escola anomenada «el jardí» (kepos).
o Estoïcisme: fundat el 300 aC per Zenó de Cítion, que ubica la seva escola en el pòrtic (stoa) pintat per Polignot.
o Escepticisme: més que una escola és una forma de pensar que difon Pirró d'Elis abans que es fundin les dues escoles filosòfiques anteriors.
o Eclecticisme: introduït per Filó de Larisa en l'Acadèmia platònica, els segles II aC i I aC, i que es manté amb força durant el període romà, amb la seva gran figura, Ciceró.
· Filòsofs destacats:
o Epicuris: Lucreci, autor del poema De rerum natura (De la natura de les coses), una obra de divulgació de les doctrines físiques, cosmològiques i ètiques de l'epicureisme.
o Estoics (a Roma): Luci Anneu Sèneca, escriptor i polític preceptor de Neró, l'esclau Epictet d'Hieràpolis i l'emperador Marc Aureli.
6. Ciència:
Orígens: filosofia dels primers jonis (III aC – II aC) al Museu d’Alexandria.
· Període alexandrí de la ciència hel·lenística a partir de l’esplendor del Liceu, amb l'impuls que Aristòtil dóna a la filosofia de la natura i a la biologia.
o Alexandria es converteix en centre de la investigació científica en el món conegut, gràcies a Ptolomeu i Estrató de Làmpsac.
· Investigacions orientades a: les matemàtiques, l’astronomia, la mecànica, la geografia, l’enginyeria, la medicina, la filologia, la zoologia i la botànica.
· Savis hel·lenistes: no són ni filòsofs ni posseïdors d'un saber universal, s'especialitzen en les seves respectives investigacions teòriques mitjançant l'observació i a l'experiència.
· Ciència teòrica i contemplativa: rebuig de la ciència aplicada.
o L’esclavitud abaratia la mà d'obra en qualsevol mena de treball.
o El rebuig de l'home lliure al treball manual van fer innecessàries les màquines.
Decadència creixent (meitat del II aC – II dC):
· Aparició de la trigonometria i l'àlgebra.
· Ptolemeu, Estrabó i Galè.
· 145 aC: enfrontament de Ptolemeu Physkon amb els savis grecs, que es veuen obligats a abandonar Alexandria.
· 47 aC: (durant la campanya de Cèsar): incendi de la Biblioteca, que destrueix bona part dels seus 700.000 llibres.
· 30 aC: Egipte es converteix, per obra d'Octavi, en província romana.
Principals científics:
· Claudi Ptolemeu d'Alexandria (100 dC – 170 dC): astrònom grec.
o Obra: Sintaxi matemàtica. Desenvolupa i completa el sistema astronòmic d'epicicles i equants d'Hiparc i construeix el model d'univers geocèntric vigent fins a Copèrnic.
· Estrabó (64 aC): nascut a Amàsia i va viure a Alexandria i a Roma.
o Obra: Geografia (composició de 17 llibres): descriu els costums i la història dels principals països inclosos a l'imperi romà i la situació general de la ciència en el seu temps.
· Galè (129 dC – 200 dC): nascut a Pèrgam, metge personal d'emperadors romans.
o Obres: 100 tractats de medicina i filosofia: s'inspira en diverses fonts:
a) La medicina anatòmica i fisiològica dels metges d'Alexandria.
b) La biologia d'Aristòtil.
c) Les doctrines hipocràtiques dels humors i del platonisme mitj.
d) El pneuma dels estoic.
e) El finalisme platònic i aristotèlic.
Trobada amb el cristianisme:
· Afavoriment de l’aparició de les religions: decadència de la ciència grega i l'esperit científic.
· Equilibri amb l’hel·lenisme: presentat com a única religió vertadera i aquest fet va causar:
o Enfrontaments: amb les diverses filosofies hel·lenístiques oposades com a única filosofia vertadera.
o Especulació: va haver de revestir-se de formes intel·lectuals i arguments racionals per discutir o dialogar amb els hel·lenistes.
· Adopció del grec comú (koiné): per als seus escrits sagrats.
· Acceptació de conceptes filosòfics fonamentals: com el logos dels estoics i les orientacions filosòfiques generals (neoplatonisme i costums ètiques hel·lenístiques de reglamentar la conducta humana distingint entre vicis i virtuts.
o Conseqüència: primera justificació racional del cristianisme (embrió de la filosofia cristiana), per oposició amb l'hel·lenisme i el seu intercanvi cultural.
· Punt àlgid de la decadència: Alexandria va anar perdent el seu caràcter de capitalitat de la ciència, tot i que es va mantenir com a centre filosòfic d'importància. Es van desenvolupar diverses filosofies i escoles noves:
o Filosofia de Filó (I dC): intenta harmonitzar el pensament grec amb el pensament jueu.
o Escola Ammoni Saccas (II dC – III dC): mestre de Plotí i Orígenes.
7. Art:
· Molt ric però sovint menyspreat en comparació amb l'època clàssica.
· Difusió de pràctiques i tècniques artístiques en els dominis de l'arquitectura per la multiplicació dels regnes hel·lenístics i del mecenatge, com:
o El gigantisme.
o L'escultura.
o La pintura mural.
Naixement del barroc hel·lenístic: a Pèrgam.
· Causa: innovació artística. Va deixar d’estar restringida a la Grècia continental: seria a Pèrgam on naixeria el "barroc hel·lenístic".
· Característiques: violència de les expressions i dels moviments representants. Exemple: art gal.
· Desaparició de la pintura sobre gerros i del treball amb els metalls, d'ivori o i de cristall i mosaics.
B) PERSONATGES PRINCIPALS:
Veure bloc filosòfic: http://5ynap515.wordpress.com/
1. Epicur: (341 aC, Atenes – 270 aC, Atenes).
a) Dades rellevants:
· Fill de Neocles i Carestrata.
· Va viure a Samos fins als 18 anys i després va tornar a Atenes (323 aC) a l'escola de Xenòcrates de Calcedònia.
· Va ser deixeble de Nausífanes.
· Va tenir nombrosos deixebles, entre els quals acceptava a dones i esclaus.
· Fou seguidor de Demòcrit.
· Quan va esclatar la guerra de Làmia se'n va anar d'Atenes i va marxar a Colofó i es va dedicar a l'ensenyament.
o Els seus ensenyaments es van concentrar en la filosofia.
· El 305 aC, amb 35 anys, va tornar a Atenes i va establir la seva pròpia escola filosòfica “El jardí”, situada al jardí de la seva a casa d’Atenes, i va fundar l'epicureisme.
b) Pensament filosòfic:
· Va elaborar una doctrina moral hedonista, basada en una filosofia natural d'inspiració atomista.
· La seva obra més important és la “Carta a Meneceu”, síntesi de les seves teories sobre la mort, el plaer i la felicitat.
· Afirma que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat (tetrafàrmac), que són:
o La por als déus.
o La por a la mort.
o La por al destí.
o La por al dolor.
· Diu que totes les explicacions plausibles d'un fet han de ser preservades: no s’ha de retenir l'explicació més simple d'un fenomen.
· Es mostra favorable als diversos plaers, fins i tot a l'excés i la diversitat.
Divideix la filosofia en tres grans apartats:
1. Lògica: serveix per abastar la veritat. Assenyala la importància de definir clarament el significat de les paraules i estableix uns cànons o criteris que regeixen les formes de coneixement:
o Les sensacions, que ens proposen la informació.
o Les anticipacions, interpretacions subjectives del món.
o Els afectes (plaer i dolor), que ens orienten sobre el bé i el mal.
2. Física: adopta la teoria atomista formada per Demòcrit, i hi introdueix un element de llibertat en el moment etern dels àtoms, que anomenà declinació (parénklisis, clinamen a Lucreci).
· Els àtoms constitueixen tot l'univers, incloses les ànimes (sensació, ment, raó), que són materials i moren amb el cos, per tant, no cal témer la mort.
3. Ètica: afirma que la felicitat de l'ésser humà consisteix en el plaer, que es basa en l'evitació del dolor mitjançant l'automoderació dels desigs.
· La felicitat s'aconsegueix mitjançant l'autosuficiència (autarquia), i es manifesta en la serenitat de l'ànima, que recomana l’allunyament de la política, la indiferència davant dels déus i el conreu de l'amistat.
c) Idees filosòfiques:
· Ataràxia: serenitat, absència de torbació en l'ànima, condició de la vida feliç.
· Amistat: fórmula de la convivència, manifestació de la sociabilitat com el plaer, l'amistat és un imperatiu natural, que ens rescata de l'egoisme i ens projecta a la gent que necessitem per ser feliços.
· Divinitats: no s’han de témer, atès que no s'interposen en la vida dels humans. “L'home és lliure i la felicitat és a les seves mans”.
· Mort: no s’ha de témer, perquè és la privació de sensació i, per tant, no comporta cap dolor. “Quan nosaltres hi som, la mort no hi és; i quan la mort hi sigui, nosaltres no hi serem”.
d) Influències:
· No esmenta cap altre filòsof en els fragments que en conservem i era un personatge destructiu quan parlava d'altres filòsofs:
o Per ell, les seves obres eren molt original i no tenien antecedents, i és per això que va tenir relacions amb sectes religioses.
· És seguidor de la filosofia de Demòcrit, d'Empèdocles, d'Aristòtil i sobretot de la medicina hipocràtica en el seu màxim apogeu (430 aC – 380 aC). Recull les següents idees de cada filòsofs:
o Demòcrit: la física atomista i la consciència de no necessitar cap més explicació del món que no sigui estrictament física (món material):
a) Els àtoms són immortals i inalterables.
b) La metafísica no té sentit perquè fora de la natura (physis) no hi ha res.
c) La clau de la vida es troba en la serenitat de l'ànim (l'euthimia).
o Empèdocles: en la naturalesa el semblant estima el semblant (teoria de l'amistat).
o Aristòtil: concepte de l'amistat discutit en l'Ètica a Nicòmac.
o Metges hipocràtics: recull dos temes:
a) L'excés és una malaltia.
b) Els contraris són complementaris.
· És contrari a Homer i a la seva idea que l'home no és feliç i que més ens valdria no haver nascut, i a Plató, que creia en la vida com a situació passatgera de la qual seria millor fugir.
En cas contrari a Homer:
o La societat homèrica està fonamentada en l'honor sense virtut.
o La comunicació homèrica entre déus i humans és una faula amb un sentit fals.
En cas contrari a Plató:
o Els drets del cos no poden ser contraposats als de l'ànima.
o La clau de la conducta humana es troba en la felicitat del cos, en canvi, per Plató, en les Idees.
o El plaer és la guia necessària del capteniment humà, en canvi, per Plató, no pot ser mai el Bé perquè pertany al nivell de la doxa i no té un autèntic ésser, atès que en qualsevol plaer hi ha sempre barreja de dolor.
o El Bé no té cap sentit, simplement correspon a una experiència subjectiva o a una manera de sentir.
EPICUR | PLATÓ |
Amistat (phylia) | Justícia |
Sensualisme | Repressió de les emocions |
Individualisme | Repressió de la individualitat |
Estat fonamentat en un pacte o contracte d'un legislador racional | Estat fonamentat en la voluntat |
Crítica de tots els mites | Obediència política garantida per la manipulació de mites |
Materialisme | Idealisme |
e) Obres:
300 manuscrits:
· 37 tractats sobre física.
· Obres sobre l’amor, la justícia, els déus i altres temes.
Conservades: 3 cartes i 40 màximes (anomenades Màximes capitals).
· Cartes:
o Carta a Heródot: tracta de la gnoseologia i la física.
o Carta a Pitocles: tracta de l’astronomia, la cosmologia i la meteorologia.
o Carta a Meneceo: tracta de l’ètica.
· Màximes: de contingut ètic i gnoseològic, són llistes de frases destacades del mestre, que els adeptes a l'epicureisme s'havien de saber i estaven considerats com quasi sagrats. Hi ha 2 grups:
o Màximes capitals:
o Sentències vaticanes (descobertes per Wotke, 1888):
Principals fonts sobre la seva filosofia:
· Obres dels escriptors grecs (Diògenes Laerci i Plutarc).
o Diògenes: capítol que li dedica a les Vides dels filòsofs més il·lustres.
· Obres dels escriptors romans (Ciceró, Sèneca i Lucreci).
2. Diògenes: (391 aC / 412 aC, Sinope – 323 aC, Corint).
Veure vídeo biogràfic: http://www.youtube.com/watch?v=vAKWfjilCYk
a) Dades rellevants:
· Fill d'un banquer anomenat Icèsies o Icetes.
· Va haver de fugir de Sinope i marxar a Atenes per haver falsificat diners, per seguir les instruccions de l’Oracle de Delfos:
o Li va preguntar: – Què he de fer per fer-me famós?
o I li va respondre: – Has de canviar el valor de la moneda.
o Com a conseqüència: es va prendre la profecia al peu de la lletra. L’oracle es va convertir en la consigna cínica i en la metàfora del seu comportament.
· Va viure a Corint però passava els hiverns a Atenes.
· Va ser deixeble d'Antístenes d'Atenes (fundador del cinisme), que era deixeble de Sòcrates.
o Kinics (= gos): seguidors de la filosofia d’Antístenes.
· Va viure una joventut extravagant i després va iniciar una vida d'austeritat i d'autocontrol:
o Va alliberar al seu únic esclau.
o A l’estiu dormia en la sorra escalfada pel sol, i a l’hivern en els pòrtics i places públiques.
o Vivia al carrer o dins d’un tonell.
o Anava mal vestit i descalç.
o Vivia en unes circumstàncies excèntriques, però tot i així va ser prou respectat a Atenes.
· Va influir més per la seva manera de viure que no pels seus ensenyaments filosòfics. Va anomenar-se cosmopolita, enlloc de declarar-se ciutadà:
o En un viatge a Egina, va ser capturat per pirates i portat a Creta per ser venut com a esclau, i quan se li va preguntar què sabia fer va dir que sabia manar als homes.
o Va ser comprat per Xeníades de Corint, que aviat li va donar la llibertat, i li va encarregar cuidar el seu fill.
b) Pensament i idees filosòfiques:
· És inventor del cosmopolitisme. Afirma que és ciutadà del món i no d’una ciutat en particular.
· És seguidor del cinisme.
· Robar és admissible, ja que totes les coses són propietat del savi.
· La virtut consisteix en la supressió de les necessitats.
· La societat és l’origen de moltes necessitats, que poden evitar-se mitjançant la vida natural i austera.
· Les privacions són un medi de rectificació moral.
· La gimnàstica, la música i l’astronomia (ideal de paideia) són claus per arribar a l’areté (perfecció).
· Menyspreu de les convencions de vida social i les filosofies refinades.
· Menyspreu dels plaers:
o “Els homes obeeixen els seus desitjos com a esclaus dels seus amos”.
o “L’amor és el negoci dels ociosos, i els amants es complauen en els seus propis infortunis”.
· L’acte sexual és una necessitat física. “Va provocar un escàndol quan es va masturbar públicament a l’àgora”.
· La mort no és un mal, atès que no en som conscients.
c) Obres:
· L’art de la dialèctica.
· L’adivinació.
· A Athena.
· On the Ruling Faculty of the Soul.
· On Speaking.
· On Noble Birth.
· On Laws.
3. Sèneca – Marc Aureli: (4 aC, Corduva / Còrdova – 65 dC).
a) Dades rellevants:
· Filòsof romà, polític, dramaturg i, en una obra, humorista, de l'edat d'argent de la literatura llatina.
· Fill d'Hèlvia i Anneu Sèneca, un ric retòric conegut com a Sèneca el vell.
· Germà petit de Luci Juni Gal·lió, procònsol a l'Acaia.
· Germà gran de Marc Anneu Mela.
· Marit de Pompeia Paulina.
· Va ser un nen malaltís i va romandre a Egipte del 25 dC al 31 dC per ser curat.
· Va estudiar a Roma. Hi va aprendre l’art de la retòrica, i va ser iniciat en la filosofia estoica per Àtal i Sotió.
· Va ser un advocat d’èxit.
· Va estar a punt de morir l'any 37, per problemes amb l'emperador Calígula, que li va perdonar la vida perquè pensava que la seva mala salut acabaria amb ell.
· L'any 41 dC, Valèria Messal·lina, esposa de Claudi, va convèncer el seu marit de desterrar Sèneca a Còrsega acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la.
· Es va exiliar i es va dedicar a l'estudi de la natura i la filosofia, i va escriure les Consolacions.
· L'any 49, la nova dona de Claudi, Agripina, el va cridar a Roma per educar el seu fill, Luci Domici Aenobarb, que esdevindria l'emperador Neró.
· Va influenciar a Neró en els seus primers cinc anys de regnat, el quinquennium Neronis, juntament amb el prefecte pretorià, Sext Afrani Burre.
· Malgrat això, aviat van perdre influència, i el seu regnat de Neró va esdevenir tirànic.
· Amb la mort del prefecte l'any 62, Sèneca es va retirar per dedicar-se a estudiar i escriure.
· El 65 dC va ser acusat d'implicar-se en un complot per matar l'emperador, anomenat la Conspiració de Pisó. Sense cap judici, Neró li va ordenar suïcidar-se i, en canvi, a la seva dona, Pompeia Paulina, li va ordenar viure.
c) Obres:
· En elles, emfatitza passos pràctics per tal que el lector afronti els seus problemes mitjançant la filosofia estoica. Destaca el fet de la mortalitat i de com tractar la mort està en moltes de les seves cartes.
· Va escriure una sàtira, un assaig meteorològic, assajos filosòfics, cent vint-i-quatre cartes sobre temes morals i nou tragèdies.
Llistat:
· Octàvia: obra d'altri. Hi apareix com un personatge més de la peça.
· Hèrcules a Oeta.
· 13 volums traduïts al català per Carles Cardó (1924 – 1959 per la Fundació Bernat Metge).
· Tragèdies de Sèneca: drames recitatius que reflectien la seva concepció de què havia de ser un drama i a la vegada basades en la concepció de la tragèdia grega.
4. Pirró: (360 aC, Elis - 270 aC).
a) Dades rellevants:
· Filòsof grec.
· Creador de l'escepticisme com a corrent filosòfica (corrent ja suggerida per alguns sofistes i megàrics).
· Fill de Pleistarc i d'una família pobre.
· Primer filòsof escèptic que va fer del dubte el problema central de tota la seva filosofia.
o Hi ha qui anomena a l'escepticisme original pirronisme, pel nom del seu creador.
· Va ser deixeble de Timó, Euríloc, Filó i Hecateu d'Abdera.
· De jove va ser pintor.
· Els llibres de Demòcrit el van atreure a la filosofia.
· Va participar a l'expedició d'Alexandre a l'Índia i va entrar en contacte amb les filosofies orientals.
· Considerava la seva filosofia una pràctica i no pas una teoria. L’únic document que es coneix d’ell és “l’Esboç”, associat a l’escepticisme pirronià.
b) Pensament i idees filosòfiques:
· L’escèptic busca la veritat. En canvi:
o El dogmàtic: creu haver trobat la veritat, (com Aristòtil, els estoics i l’epicureisme).
o El dogmàtic negatiu: creu que no és possible trobar la veritat, (com l’Acadèmia Nova).
· En el procés de buscar-la, s'adona que es pot contrarestar qualsevol opinió amb una opinió d'igual força argumentativa:
o Dins de l'aigua el rem sembla doblat, mentre que fora sembla totalment recte:
a) Pregunta: – Com podem saber com és en realitat?
b) Resposta de l’escèptic: no es pot saber i, llavors, s'absté de qualsevol judici (epoché). Com no li molestarà més aquesta qüestió, l'ànima es mantindrà tranquil·la ( l'estat de l'ataràxia).
· Escepticisme pirroníà: el saber no és impossible s’han de contrarestar opinions diferents. En canvi:
o L’escepticisme modern diu que el saber és impossible.
Així doncs:
o És un mètode i no una teoria.
c) Obres:
· Poema dirigit a Alexandre el Gran: escrit quan tenia uns 90 anys.
Treball del 1r trimestre: "Tres diàlegs entre filòsofs"
Diàleg 1: (entre Sòcrates “Plató” i Protàgores)
S: Amic Protàgores, creus que ets lliure?
P: Indubtablement, així ho penso.
S: I per què t'ho consideres?
P: Perquè sóc capaç d'escollir qui vull que em governi.
S: I creus que aquest dret, el que has anomenat llibertat, et fa ser lliure?
P: Tal com ho he dit ho crec.
S: I si algú et diu el que has de fer, també ets lliure?
P: No pas, no és així com penso.
S: I si tu votes a algú, no li estàs, en certa manera, delegant una part d'aquesta teva llibertat?
P: No crec que així sigui. Jo sóc lliure de les meves decisions, i si escullo algú que em governi és perquè considero que així ho eím pristà, de capacitat, per exercir aquest càrrec.
S: I si aquest governant t'imposa allò que has de fer exigint una sèrie de deures i obligacions?
P: En aquest cas no ho considero llibertat.
S: I com saps doncs que el governant que esculls actuarà lícitament?
P: No..., aquesta qüestió no és al meu abast.
S: I no creus que els governants ho han de fer d'una manera justa?
S: Sí, indubtablement.
S: I aquells capaços d'exercir el seu poder tenint en compte tothom actuant d'una manera ètica no són els filòsofs?
P: Sí, probablement.
S: Amic Protàgores, els filòsofs són els únics que no coartaran les teves , i en conseqüència, et deixaran ser lliure.
P: Així doncs Plató, he de votar als filòsofs?
S: Si vols ser lliure sí.
Diàleg 2: (entre Sòcrates i un Propietari)
S: Hola, et puc fer una pregunta? Creus que ets lliure?
P: Sí, sí que ho sóc.
S: I per què creus que ho ets?
P: Perquè hi he nascut.
S: Però com ho saps que sempre ho has estat?
P: Perquè els meus pares ho eren.
S: Així doncs, els pares dels teus pares, i els pares d'aquests fins a l'inici de tot, eren tots lliures?
P: Sí, ho crec.
S: Per tant, una persona que no és lliure vol dir que tots els seus avantpassat també ho eren?
P: Naturalment que és així.
S: I si anem encara més enrere, fins a la creació humana, a l'època de Zeus, segueixes creient que hi havia homes lliures i homes esclaus?
P: Sí, per Zeus! Hem nascut destinats a ser lliures o esclaus.
S: Però, no és cert que hi ha homes lliures a les seves terres, i que els esclavitzem quan perden una guerra?
P: Ben bé és així.
S: Per tant, hi ha homes que neixen lliures i acaben essent esclaus.
P: Dius veritat.
S: Llavors, no ets lliure pel fet d'haver-hi nascut?
P: Ben cert que no.
S: Per tant, segueixes pensant que ets lliure?
P: Sí, encara ho crec.
S: Per què ho segueixes creient?
P: Perquè puc fer el que desitjo, ningú m'obliga a fer res ni decideix per mi.
S: El teu esclau pot fer el que desitgi si ningú l'obliga a res?
P: No, ell fa única i exclusivament el que li dic.
S: Per tant, el teu esclau no és lliure.
P: Així ho crec
S: Però abans hem arribat a la conclusió que tots vam néixer lliures...
P: Sí, així ho hem dit.
S: Llavors, per què manes sobre ell si tots hem nascut per ser iguals?
P: ... No sé respondre't.
S: Per tant, t'adones que tots hauríem de ser iguals i que ningú té dret a decidir per ningú altre ni obligar-lo a fer res.
Diàleg 3: (entre Sòcrates "Plató" i Glaucó) - Bellesa
S: Estimat Glaucó, què és per a tu la bellesa?
G: Doncs bé, per a mi Sòcrates és quelcom agradable als sentits, una melodia, una dona, una pell suau...
S: I qui decideix què és agradable?
G: Jo!
S: Però, ets tu o són els teus sentits?
G: Realment és així, és gràcies així que percebo la bellesa.
S: Ja t'he explicat moltes vegades, Glaucó, que vivim en un món material que ens enganya i que ens hem de guiar pels nostres sentits.
G: Cert és, així m'ho dius sempre.
S: No és per tant la bellesa una cosa externa més enllà dels nostres sentits?
G: Així hauria de ser-ho.
S: Per tant, què és la bellesa?
G: És l'absència d'imperfeccions.
S: I on rau la perfecció de les coses?
G: En les seves idees, tal com dius mestre.
S: Te n'adones doncs, que no hi ha res veritablement bell en el nostre món, i que el que més ens ho sembla és el que més s'aproxima a la idea?
G: Així deu ser.
S: Quin deu ser doncs, el cavall més bell?
G: El més fort, el més fidel, el més veloç i el més obedient.
S: I no és aquesta descripció, la d'un cavall perfecte com la seva idea?
G: Dius veritat.
