El Mite de la Caverna descriu a les persones encadenades a caverna de cara la paret, la visió de les quals està limitada, atès que no poden distingir a absolutament ningú perquè la única cosa que veuen és la paret de la caverna sobre la qual es reflecteixen ombres.
Malgrat això però, un dels individus aconsegueix escapar i conèixer la llum del sol i, conseqüenment, fugir d'aquella realitat postissa.
(Aquesta realitat postissa, té una relació amb el nostre món. Nosaltres, els humans, no veiem més enllà que el món sensible (material, que podem tocar i que està en constant canvi). Això es produeix per la incertesa sobre el que ens espera en un futur, la desconeixença o la credibilitat de l'existència del no-res més enllà de la nostra mort o d'aquesta via. Així doncs, aquests dos fets, conclouen en l'engany que ens proporcionen els sentits a través de la percepció, que ens fan varirar la nostra doxa (opinió), atès que rebem un "coneixement aparent").
A continuació, amb l’ajuda del Sol, aquesta persona veu per primer cop el món real i torna a la caverna. Així doncs, d'aquesta manera, explica que les úniques coses que havien vist fins el moment eren ombres i aparences. El món de les ombres simbolitza per Plató, el món sensible (molt lluny de la perfecció, atès que el món de les idees, el perfecte, són una còpia de les coses materials que es troben en el món sensible/material).
Conseqüentment, l'escapada al món del Sol, el món de l'exterior, que es troba a fora de la caverna simbolitza el món intel·ligible i de les idees.
Al llarg del mite, es presenta la vida com un procés liberal i un camí amb una sola direcció. Al final, hi ha la sortida, on apareix un altre món, el món de les idees.
