Biografies

Tales de Milet: (635 aC - 545 aC).

Fou un filòsof grec considerat el fundador de la filosofia occidental. Va crear l'anomenada escola de Milet (amb Anaximandre i Anaxímenes, els seus deixebles). Fou fill d'Examio i de Cleobulina. Els seus principals interessos eren les matemàtiques, l'astronomia i la política.

Va viure en la ciutat de Milet en Jònia.  Va ser educat en la mitologia egípcia, l'astronomia i les matemàtiques, i en altres cultures exemptes de les tradicions homèriques de la Grècia clàssica. Per aquest motiu, en lloc de conformar-se amb la mitologia tradicional, va buscar les respostes en la naturalesa de les coses.

Abans de Tales, els grecs explicaven l'origen i naturalesa del cosmos a través dels mites. Ell en canvi, deia que l'aigua és l'origen i essència de totes les coses (arkhé). Així doncs, va dur a terme la primera explicació significativa del món físic sense fer referència als mites i als fets sobrenaturals. Probablement va escollir aquest element perquè de l'aigua sorgeix la vida (els mars, el reg de les plantes...), i ocupa un paper primordial en la civilització (com els grans rius de Mesopotàmia i Egipte). Molts filòsofs van seguir aquest consell per a buscar les explicacions en la natura, encara que molts van retornar a les explicacions de fets sobrenaturals, tot i que incorporant un llenguatge filosòfic i racional que deixava enrere els mites i la religió.

Anaximandre de Milet: (611 aC - 546 aC).

Va ser un filòsof i alquimista grec, que es va interessar per temes científics i filosòfics com el seu mestre Tales de Milet. Era fill de Praxíades. Fou un dels primers filòsofs de l'escola jònica, deixeble del fundador Tales de Milet, amb qui va participar a la vida política de la ciutat, i mestre d'Anaxímenes de Milet.

Continua el camí de Tales i, d'aquesta manera es comença a interpretar d'una manera més racional la relació de l'home amb l'univers que l'envolta.

Posa com a principi de tot no pas un dels elements sinó quelcom indeterminat o il·limitat (àpeiron) del que sorgeixen els elements per separació dels contraris (fred, calent; humit, sec....). Considera la terra de forma cilíndrica flotant sense suport al centre de l'univers i afirma l'origen natural de la vida.

Per ell la realitat ha de ser una cosa indeterminada, imprecisa, com un fons originari que només es determina quan es concreta amb les múltiples aparences del món. Se li atribueix:

·         El descobriment de la inclinació el·líptica de la Terra.

·         Haver escrit un llibre "de la natura". Haver utilitzat el gnòmon per mesurar el temps i l'altura del Sol amb la seva ombra.

·         Haver estat el primer en dibuixar un mapa de la terra habitada i construir una mena d'esfera on es representaven alguns astres.

·         Admetre la pluralitat de mons i l'etern moviment de les coses.

Anaxímenes de Milet: (585 aC - v. 524 aC)

• Fou un filòsof grec contemporani considerat deixeble de Tales de Milet i Anaximandre, darrer representant de l’escola de Milet. Fou un astrònom i ocupat a estudiar la natura i la forma i el moviment dels cossos celestes. Així que, es va dedicar a observar la posició i el moviment dels estels, ja que era una forma de trobar coneixements que poguessin ajudar els seus compatriotes navegants. Per a ell, el fonament de totes les coses (arkhé) és l'aire. Cerca el principi originari de totes les coses que expliqués la seva unitat, i va deduir d'observacions empíriques que aquest principi era l'aire del que havien de néixer totes les coses humanes i divines pel doble procés de condensació i rarefacció (la condensació produïa els núvols, l'aigua i la terra, i la rarefacció pel foc).

Sòcrates: (Atenes 470 a.C - 399 a.C).

• És considerat el fundador de la filosofia occidental (pare de la filosofia).
• Se'l coneix a través dels seus deixebles i dels diàlegs de Plató, en els quals parlava més sobre Sòcrates que sobre ell mateix i només se l'anomena un cop.
• Contribueix en el camp de l'ètica.
• És creador de la ironia; la docta ignorància: "només sé que no sé res", en què el coneixement es limita al fet de ser conscient de la teva pròpia ignorància; la maièutica; i el mètode socràtic, en què es fan una sèrie de qüestions amb l'objectiu de fer reflexionar a l'interlocutor enlloc d'obtenir respostes concretes.
• Creença: la immortalitat de l'ànima.
• Va posar en dubte la doctrina dels sofistes, que asseguraven que l'areté (l'excel·lència) podia ser ensenyada.

Plató: (Atenes 427 a.C - 347 a.C).

• És anomentat el socràtic major.
• El seu treball més important va ser La República, en el qual subratlla la seva visió d'un estat "ideal".

Teoria de les idees: es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat:

• El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits, (de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi).
• El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement, (de les formes ideals, perfectes i universals).

Teoria de la realitat: existeixen dos móns, un de material i sensible que es percep amb els sentits (Món sensible), i un altre d’ideal, formal, que es percep amb la raó (Món intel·ligible), i un camí d’ascens dialèctic per arribar fins a la Idea del Bé.

• Mite de la caverna: El món sensible és una caverna on vivim encadenats mirant cap una paret amb ombres, i creiem que aquestes són l'única realitat que hi ha. Aquestes ombres, però, només són de figures, i si sortim a l’exterior (món intel·ligible) ens costarà, ja que primer només veurem les ombres de les coses, els seus reflexes, després les podrem mirar directament, i al final podrem mirar directament el Sol (idea del Bé). Un cop s'arriba a la veritat suprema, a la idea universal i necessària, el filòsof fa un descens dialèctic per alliberar-nos de la nostra ignorància.