Esquemes F.Nietzsche

L'irracionalisme (finals del s.XIX) defensa que la raó perjudica als humans perquè imposa esquemes i límits a la naturalsa humana, i anul·la la dimensió artística o el desig de revel·lar-se contra tot. Nietzsche segueix aquest corrent filosòfic, reflectit en la figura del super home que lluita contra tot, la societat i es crea a sí mateix.

Aquesta filosofia ve influida per altres filòsofs com Sigmund Freud, que defensa la teoria de deixar-se guiar pel propi inconscient, ja que ens fa ser qui realment som. Un altre personatge influent és Darwin, qui afirma que els humans ens guiem pels nostres instints (que són als gens), i no per la raó. Per acabar, A.Schopenhauer influeix també el pensament de Nietzsche, i diu que tot el que existeix és la voluntat cega, una força universal que ho mou tot, i ho mou tot cap a la destrucció, el dolor i la mort (pessimisme). 



Al llarg del s.XIX hi ha 3 importants filòsofs de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud. Tots 3 troben indicis en la societat i en el pensament de que hi ha un engany.

Marx afirma que sempre hi haurà rics (pocs) i pobres (molts), i que no es pot canviar perquè és una llei social. Nietzsche defensa que els humans no som lliures (només els superhomes), i que sempre estarem sotmesos a Déu, a la Moral o bé a la ciència. Per acabar, Freud també defensa que els éssers humans som esclaus del nostre inconscient, que es regeix per dos principis: el de la vida (reproduir-se per mantenir la continuitat de l'espècie) i el de la mort (sobreviure).

Segons Nietzsche, les teories del coneixement de personatges anteriors com Kant, Plató, Descartes o Newton són falses, no existeixen. Fins a la seva aparició, la història de la filosofia i la humanitat són decadents.
Per això, ell proposa una alternativa a aquestes teories: el perspectivisme. Aquesta teoria defensa que el més important de tot, l'únic que realment existeix és la VIDA. Aquesta vida és importantíssima, ja que és individual, cadascú té la seva i l'ha de viure a la seva manera. Ningú s'ha de deixar guiar per ningú, no hem de ser súbdits de ningú (caracter crític envers la religió). A més, la vida té un repte: fer front a ella mateixa (instint de sobreviure i de reproduir-se, influència de Freud).

Dilemes utilitaristes

1. Tengo una gran fortuna. Puedo donarla en su mayor parte a mis hijos (que viven bastante bien sin ella) o a una institución que la distribuya entre gente más pobre que mis hijos. ¿Qué debería hacer si fuera utilitarista? ¿Qué harías tú y por qué?

Si fos una persona utilitarista donaria la gran fortuna en una institució que la repartís entre la gent pobra, ja que la suma de la felicitat de tots (o la majoria) dels individus és preferible i millor que la felicitat individual. A més, és un exemple de discriminació positiva i, per tant, estaria ajudant als més desfavorits.

Personalment, intentaria partir aquesta gran fortuna en dues parts: la meitat aniria al fill, i l'altra meitat a la institució. Però si no es pogués triar, decidiria donar la gran fortuna al meu fill, ja que amb ell hi tinc vincles familiars que a nivell personal i sentimental tenen més força que la felicitat d'unes quantes persones anònimes. La felicitat dels més pròxims a la meva vida està per sobre de la dels altres.

2. Dos pacientes de la misma edad están a punto de morir, necesitan un trasplante, pero sólo hay un órgano disponible. Uno es un artista cuyas obras entusiasman al público, el otro es un hombre huraño y solitario. Soy un médico utilitarista, ¿a quién salvaría? ¿A quién salvarías tú y por qué?

Com que sóc un metge utilitarista decideixo ajudar al primer pacient, al que entusiasma al públic, ja que, com que igualment n'ha de morir un, és "millor" que mori el solitari que no pas el més simpàtic, ja que causarà menys dolor i més felicitat als demés. La felicitat dels altres predomina sobre la individual.

A mi em costaria molt decidir entre dues persones a les quals no conec, però segurament, aplicaria el criteri utilitarista perquè produiria més felicitat que salvant al solitari.

3. Otro de médicos. La vida de un tirano extranjero está en mis manos (soy su médico). Sé de buena tinta que, en cuanto lo cure, va a volver a su país con la intención expresa de masacrar a parte de la población (supuestos rebeldes). ¿Debería hacer todo lo posible por salvar su vida, o más bien todo lo posible para no salvarla (sin que se note mucho)? ¿Qué debería hacer un médico utilitarista? ¿Y tú? ¿Por qué?

Tot i que salvar una vida és un fet bo que produeix felicitat a la persona a la que salvas (i a la seva família), en aquest cas produiria més infelicitat que no pas felicitat. Per tant, com a metge utilitarista, decidiria dissimular i no salvar al dictador, ja que té a tot un poble oprimit sota la seva tirania injusta. La felicitat col·lectiva pesa més en la balança moral que no pas la felicitat individual d'una mala persona.

Personalment, seguiria la opció utilitarista, ja que no crec que a un dictador opresor de milers (o milions) de persones de l'hagi de salvar saber que seguirà exercint el poder absolut al seu país. Discrimino positivament als desfavorits que no han pogut triar el seu govern i se'ls ha imposat de forma violenta.

4. Dado que los animales también parecen capaces de sentir placer y dolor, y que ir a los toros supone placer para el espectador pero dolor para el animal, ¿qué deberíamos hacer con la fiesta nacional? ¿Qué haría un utilitarista? ¿Y tú?

Un utilitarista afirma que tot té una finalitat. La finalitat de torturar un toro és la diversió dels espectadors, cruels i frívols davant el patiment innecessàri d'un animal. Aquesta finalitat no justifica el maltractament ni el dolor que pateix l'animal, així que la festa nacional s'hauria de canviar per una festa de societat avançada i civilitzada que no consistís en assassinar un animal sense cap mena de sentit. Les conseqüències serien positives tant per als animals, que no patirien, i també per a les persones, a qui no se'ls inculcaria l'assassinat i la violència com a actes respectables, entretinguts i acceptables.

Personalment, aboliria qualsevol espectacle que utilitzés animals, ja que han nascut per ser lliures i nosaltres no som ningú per decidir si han de viure en captivitat o no. Per tant, estic en contra dels zoos, els aquaris, els circs amb animals, la tauromàquia, els correbous, etc.

5. Dado lo anterior, ¿te parece que deberíamos ser todo lo vegetarianos posible? ¿Crees, en general, que los animales pueden tener derechos (por ejemplo, el derecho a no sufrir dolor innecesariamente)?

Pel que fa la visió utilitarista, hauriem de posar en la balança la felicitat col·lectiva dels animals i la dels humans. Menjar carn no ens dóna felicitat, pot donar plaer pel seu gust, però no proporciona felicitat. En canvi, totes les vides dels milions d'animals que es podrien salvar i que podrien viure en llibertat, sí que són motiu de felicitat. Per tant, s'hauria d'eliminar l'ús d'animals per a les nostres activitats en el màxim nivell possible. També haurien de gaudir d'alguns drets, ja que no els poden reivindicar per ells mateixos com han fet grups marginats al llarg de la història com els discapacitats, les ètnies marginades o les dones, però se'ls mereixen igualment.

Personalment, jo sóc vegetarià perquè considero que, ja que no és necessàri matar animals per viure bé i tenir una dieta sana, recolzar el seu assassinat per pur egoísme de menjar croquetes de pollastre o una hamburguesa és immoral. (Arnau Salvadó)

6. Otro caso médico. Un ser querido tuyo se muere de una extraña enfermedad, cuyo tratamiento cuesta mucho dinero. Pides ayuda al Estado, y el consejero de Salud te responde: sólo tenemos 500.000 euros: lo podemos gastar en un hospital infantil en el tercer mundo donde salvaría la vida a mil niños al año, o en pagar el tratamiento de esta persona. Tú decides. ¿Qué decides? ¿Por qué? ¿Qué decidiría un utilitarista?

Un utilitarista decidiria invertir els diners en un hospital infantil en un país del tercer món, ja que la felicitat col·lectiva pesa més que la felicitat individual. A més, ajudes als més desfavorits (discriminació positiva)  i els resultats mesurables serien el salvament de moltes vides a canvi d'una mort, la del teu familiar.

Personalment, decidiria salvar a l'ésser estimat, ja que les persones que m'envolten i a les quals m'estimo són una part molt important de la meva vida. A més, amb aquest ésser i he establer lligams sentimentals i afectius, i després sentiria remordiments per deixar morir una persona coneguda abans que nens del tercer món que moren a cada minut sense que hi pugui fer res igualment.

7. ¿Estaría justificado que un gobernante mintiera a sus gobernados (por ejemplo acerca de la existencia de un problema con respecto al cual la población no podría hacer nada) para no preocupar a la gente? ¿Qué haría un utilitarista? ¿Y tú? ¿Por qué?

Un utilitarista decidiria enganyar al poble, ja que, encara que dir la veritat és un fet positiu, alarmar la població i produir en ella una sensació de pànic o caos i de infelicitat no compensa el fet de ser sincers (conseqüencialisme -> l'important és el bénestar, no la motivació subjectiva que impulsa l'acció).

Jo, personalment, decidiria dir la veritat a la població, ja que, encara que no pogués fer res, la gent estaria advertida i podria començar a pensar possibles solucions a nivell personal perquè aquest problema no els afectés tant.

8. ¿Se debería torturar todo lo cruelmente que fuera necesario a un terrorista para que confesara dónde está la bomba que ha colocado en algún lugar repleto de gente? ¿Qué haría un utilitarista? ¿Y tú? ¿Por qué?

Un utilitarista torturaria al terrorista, ja que és millor salvar totes les persones que no pas fer que una sola persona tingui bénestar, i menys quan és un terrorista. Els resultats mesurables serien més positius en el fet de salvar centenars de persones que no pas en el fet de no torturar un sol home.

Personalment també decidiria torturar al terrorista, ja que preferiria salvar totes les persones innocents d'un lloc, que no pas mantenir l'integritat d'un assassí.

Resum del vídeo: "El jo és una ficció del cervell"

Entrevista a Francisco José Rubia:

• No coneixem ni el 10% del cervell.
• La llibertat és una ficció cerebral, no és tal i com pensem.
• Les impressions subjectives ens han enganyat sempre.
• Com va dir Freud, el jo conscient no controla el nostre cos.
• No podem controlar al cervell.
• La memoria desde un punt de vista biològic és més important que la llibertat.
• La llibertat s'enten com la possiblitat que tenim de fer alguna cosa diferent al que estem acostumats a fer.
• La presa de decisions depèn del cervell, de la part inconscient.
• Els conceptes morals estan escrits en el nostre cervell, per això l'està estudiant la neurociencia.
• Tenim una predisposició genètica a la moralitat, la cultura ho modela.
• La memoria és molt important per la supervivencia.
• Intel·ligencia emocional ( neurones mirall) per entendre el que els altres volen expressar.
• La ment té una part objectiva (cerebral) i una part subjectiva (els sentiments), com el cervell crea la ment a partir dels QUALIA com es va plantejar també DESCARTES.
• La consciencia( sentir que un és tal i com és i poder reconeixer-se).
• No es sap encara si els animals tenen consciencia.
• El sentit del JO és una FICCIÓ feta a partir de les xarxes cerebrals, com creia HUME.
• Els QUALIA són potencials electrics, són tots iguals, són diferenciats per l'escorça cerebral. La realitat externa és creació del cervell, tot és FENOMEN.
• Per sobreviure el dolor és molt important.
• El cervell té rellotges interns (el temps i l'espai són creacions nostres) com pensava KANT. 

Esquemes sobre Hume

Aquest esquema tracta una part molt important de la filosofia de David Hume: la predicció d'un fet futur, basat en el principi de la còpia. Segons el filòsof anglès, no es pot fer una predicció sobre un fet futur, ja que els antecedents que en tenim són només idees (que marquen la ment), i els sentits ens capaciten per tenir impressions en el present, però no en el passat ni en el futur. Per exemple, tinc la impressió que el Sol surt cada dia al matí. Tinc la idea de que ahir el sol va sortir, que abans d'ahir també i tots els dies anteriors també. Però aquests fets passats no em serveixen per predir que demà sortirà el Sol, ja que no té per què.

En aquest esquema es contraposa la visió de Descartes amb la de Hume. El primer creu en la separació del món en tres substàncies: la divina (Déu), la res cogitans (el pensament) i la res extensa (tota la resta, la part física). Aquesta res extensa també es divideix en dues parts: les qualitats primàries, que són matematitzables (la forma, la mida, l'extensió, el pes...) i les qualitats secundàries, captades a través dels sentits (color, olor, gust...). En canvi, Hume creu que tot el què percebem a través dels sentits, les impressions (que són continguts mentals) són correctes, són la base del coneixement.

Aquest esquema ens mostra la moral de Hume. L''anglès defensa que hem d'evitar els judicis morals, no podem jutjar les accions dels demés. Cadascú ha de fer el què cregui convenient, i ningú hauria d'opinar sobre els altres. Aquesta moral ens porta al caos, ja que si algú creiés correcte matar, robar o violar, ningú el podria jutjar. A més a més, també nega la condició humana, ja que des de l'inici dels temps els humans ens hem jutjat els uns als altres, tenim la necessitat d'opinar sobre les accions dels altres.

En canvi, si hi ha una opinió àmpliament majoritària sobre una acció, passa a ser una llei. En aquest sentit, podria definir-se com una materialització d'un sentiment moral que és majoritari.

Comentari de text - Hume

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que assegurem sense cap prova. 

(David Hume: Resum d’un llibre titulat “Tractat sobre la naturalesa humana”)

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules).
David Hume ens exposa en aquest text que no accepta en el principi de la causalitat, ell defensava que els fets poden canviar, és a dir, no han de ser iguals als del passat i els del futur, no es pot demostrar lògicament que passarà, per aquest motiu anava en contra de les lleis de Newton, ell defensava que per allò que no teniem impressions no ens podiem guiar i perque aquestes no estaven a la naturalesa.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas):

a) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: raonament lògic que demostra que el contrari sempre és possible.

b) Experiència: vivència anti-innatista que és el resultat de les percepcions i, conseqüentment, de les impressions i les idees. 

3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

Segons Hume, mai serem capaços de determinar el futur, atès que no podem tenir impressions dels fets futurs ni podem mostrar que perquè alguna cosa hagi succeït en el passat hagi de succeïr en el futur. Per a ell, el concepte d'idea depèn totalment de la impressió que obtenim dels sentits, és a dir, de la impressió sensible, i és per això que, segons el Principi de la Cópia, tota idea prové d'una impressió sensible. D'acord amb aquest fet, no podem determinar el futur, atès que no en podem tenir cap impressió.
Així doncs, manté una postura anti-determinista "res està previst que succeeixi", perquè no en podem tenir cap impressió futura segura, únicament podem fer conjetures.

En comparació amb Descartes, s'aprecia que tenen postures contraposades pel que fa al determinisme. Havent vist que Hume es declara antideterminista, Descartes defensa el determinisme causal. Per a ell, tot el que succeix necessàriament ha de passar, ja que la naturalesa té unes lleis naturals que sempre es compleixen. No obstant això, aquestes lleis són simples continguts mentals i no podem afirmar que formin part de la natura.

Paral·lelament, també diu que no podem anar més enllà de la ment, ja que només coneixem el que sabem a través de les impressions, que han estat obtingudes a través de processos mentals. No podem fer prediccions de les lleis naturals, ja que actuaran sempre del mateix mode i, per tant, la ciència no és fiable i ens hem de guiar pels sentits i l'experiència. Atenent a aquest fet, rebutja les lleis de Newton perquè considera que les lleis naturals no són continguts mentals i no tenen cap fonament. Per tant, defensa el fenomenisme, davant el dubte de les lleis naturals, tot és possible.
El fenomenisme defensa que el món ens ve donat per la visió que en tenim i el que en sabem d'ell per mitjà de les impressions.
Segons Hume, la visió que tenim del món es redueix a una, en contraposició a l'idea cartesiana que defensava la diferència entre les qualitats primàries i les secundàries. En canvi, per a ell, tant unes com altres no deixen de ser continguts mentals i, tal i com defensa, "no podem anar més enllà de la nostra ment".
D'altra banda, el que sabem del món, és a dir, les impressions esdevenen, també, fenòmens que no deixen de ser continguts mentals.

4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof.

David Hume és empirista, per tant, pertany a una teoria filosòfica que afirma que quan neixem la ment está buida i que per tant el que coneixem del món prové dels sentits (les impressions) i de l'experiencia acumulada a partir dels sentits. Tots ho coneixem a partir de les percepcions, és innatista. Distingia entre les idees ( experiencies que deixen marca a la ment) i les impressions (experiencia que tenim quan entrem amb contacte amb el món).

L'autor contari a Hume, en aquest sentit, i en molts altres és Descartes, aquest filòsof pensava que els sentits ens enganyaven i que per tant no podiem guiar-nos per ells. La seva teroria del coneixament parteix del dubte, i un cop superat aquest a partir de la realització del dubte metòdic, arribem al coneixament vertader. Per Descarte hi havia diferents tipus d'idees, les adventícies, les facticies i les innates (implantades a la ment per Déu).

Comparació entre Descartes i Hume

Descartes i Hume tenen concepcions filosòfiques oposades, i és per això que presenten algunes diferències encara que també semblances:

- A Descartes se li va morir la mare en el moment de concebre'l, mentre que a Hume el pare i quasi no el recorda.

- Descartes es caracteritzava per ser molt tancat i reservat, tendent a la misantropia, mentre que Hume adorava establir relacions socials (tret que es podia observar en el seu aspecte físic, era molt gras atès que menjava molt en els esdeveniments socials de l'època).

- Els dos varen decidir llegir el gran llibre del món. Tenien inquietuds i volien saber més del món que els envoltava. Era una decisió difícil i arriscada però es van endinsar en una aventura que va influenciar molt la seva visió filosòfica amb el pas dels anys.

- Descartes no era gens tolerant, de fet era dogmàtic i per tant la veritat es podia descobrir i el dubte superar, en canvi, Hume era molt tolerant, atès que era escèptic i relativista i, per consegüent, molt permisiu.

- Descartes presenta unes idees encaminades a descobrir la veritat, en canvi, les de Hume són purament radicals i perilloses, ja que sovint trenquen amb el pensament de l'època. De fet, no el van admetre com a professor ni a l'Universitat d'Ëdimburg ni a la de Glasgow.

- Descartes era molt religiós, un exemple és la defensa de les idees innates provinents de la substància divina i perfecta. D'altra banda, Hume es manifestava ateu, que no és d'estranyar degut a la seva postura profundament radical.

- Descartes era profundament racionalista mentre que Hume defensava l'acció dels sentits. Per Descartes, la raó era la base del seu coneixement, en canvi, per Hume ho eren els sentits a través de les impressions i les idees (percepcions). Es declarava anti-innatista en contraposició amb Descartes, ja que deia que la ment de l'home en el moment de néixer es trobava buida, en blanc, compartint aquest pensament amb Aristòtil.

Així doncs, el primer racionalista i innatista i el segon defensor dels sentits i de l'empirisme declarant-se anti-innatista tenien concepcions molt diferents de les idees:

- Descartes deien que depenien totalment de la raó, a través de les quals es descobrien les idees matemàtiques, metafísiques i morals. 

- Hume deia que no depenien en cap cas de la raó, i la seva influència era dels sentits. Atenent a la seva teoria sobre el Principi de la Cópia, deia que totes les idees provenien de la impressió sensible, i que si no ho eren havien de ser rebutjades, com és el cas per exemple de les idees metafísiques, que no provenen d'una impressió sensible i que, per tant, han de ser eliminades. Menys les matemàtiques, que no són una impressió sensible, sinó relacions d'idees.

Comparació entre Descartes i Plató

Tots dos comparteixen la visió d’innatisme, afirmant que les idees verdaderes ja es troben en el nostres cap al néixer. Descartes sobretot defensa que les idees es troben de forma latent en un començament i que per a que arribin a sortir del nostre cap cal que ens les recordin i que les entenguem. Plató ho lliga amb la idea de la transmigració de l’ànima en un altre cos, de la qual cosa Descartes no en parla: “Mai descobrim, tant sols recordem una cosa que ja sabíem”.

Tots dos donen molta importància a les matemàtiques. Per la seva part Plató es basa en la matemàtica pitagòrica, pròpia del seu moment històric, i veu les matemàtiques com a un coneixement perfecte i necessari per arribar al món de les idees. Descartes ho considera una idea innata procedent de Déu, però es basa en una ciència més moderna com la de Newton.

Tots dons coincideixen en el dualisme antropològic, dient que cos i ànima són dons conceptes únic e independents. La diferència és que per Plató, el cos no és més que una presó que dificulta la evolució de l’ànima cap a el món de les idees, mentre que per a Descartes és tant sols un concepte independent i busca la forma de connexió entre ànima i cos, per a ell és encara més difícil entendre el funcionament del cos que el de l’ànima.

Tots sos són idealistes i donen molta importància a les idees i la recerca de la veritat i la perfecció d’aquestes. Cal remarcar que per a Plató son la idea bàsica de la seva filosofia, mentre que per a Descartes són un dels pilars ( coneixement, veritat, Déu i realitat).

Tots dos són a l’hora racionals, considerant que poden arribar a la idea perfecte mitjançant la raó i els coneixement. Per a Plató és la única forma d’arribar al món e les idees.

La idea de Déu es pot considerar una semblança o una diferència, ja que per a Plató, Déu es el màxim, la idea del bé, la meta de la seva filosofia. Per a Descartes en canvi, és un ésser infinit i infinitament bo, el qual és la certesa de que el coneixement real i verdader existeix i que no trobem un geni maligne que ens enganyi.

Pensament filosòfic de Descartes

Els sentits i la imaginació són fruit de l'experiència subjectiva, personal i intransferible de cada individu, però Descartes les rebutja i diu que, a través d'ella, no es pot descobrir la veritat.

Descartes és un filòsof que es caracteritza pels trets següents:

- És dogmàtic, defensa que la veritat es pot descobrir i el dubte i l'error superar.

- Rebutja els escèptics, com Gorgies, Pirró, Francisco Sánchez i Montaigne.

- Defensa la superioritat de la raó enfront de cada cosa, així doncs els sentits no juguen un paper important el descobriment de la veritat. A més a més, diu que per descobrir la veritat calen la raó, les matemàtiques i un mètode (camí) apropiat, que és el que ell denominarà el mètode cartesià.

- El mètode cartesià es divideix en quatre regles o fases a través de les quals arriba a la veritat progressivament. Aquestes quatre regles són les següents:

1. Evidència: no s'han de tenir en compte els prejudicis, que només ens fan caure a l'error per un mal ús de la voluntat, part irracional de l'anima, com ja havia manifestat Plató. Així doncs, mitjançant la intuició i, per consegüent, la superació del dubte sistemàtic, arribarem a una naturalesa simple i al coneixement vertader.

2. Anàlisi: s'han de dividir les dificultats en el màxim nombre de parts possible, d'aquesta manera serà més fàcil analitzar les dificultats per separar de manera que siguin elements més generals de la naturalesa. De resultes, mitjançant aquest procés, es podran descobrin els trets més exclusius i de detall, observant la forma en què depenen de naturaleses més simples. Funciona a partir de la deducció.

3. Síntesi: és el pas invers a l'anàlisi, cal observar primerament les naturaleses simples per tal d'arribar al coneixement cert. Depèn de la deducció, a través de la qual s'arriba a la demostració de la veritat i és la base de la ciència.

4. Enumeració: és el pas final i a través del qual s'arriba i es fan comprovacions rigoroses que requereixen que se'n comprovi la certesa per poder-les declarar coneixement cert.Per tant, aquest mètode depèn única i exclusivament de la raó i les matemàtiques i els sentits només ens indueixen i ens fan caure a l'error.

D'altra banda, Descartes també duu a terme una teoria de les substàncies. Diu que hi ha 3 substàncies que es divideixen en atributs i modes.Primerament, cal tenir present que una substància és allò que existeix per si mateix; l'atribut és l'essència que fa un ésser tingui una substància determinada; i el mode és la manera en què una substància apareix a la ment de l'individu. Per Descartes, hi ha 3 possibles substàncies:

1. Substància divina: el seu atribut és la infinitud i els seus modes són la bondat, l'experiència i la justícia de Déu, entre d'altres dels seus valors.

2. Substància pensant (res cogitans): el seu atribut és el pensament, mentre que els seus modes són per exemple la capacitat de dubtar, preguntar, reflexionar...

3. Substància extensiva (res extensa): el seu atribut és l'extensió i es divideix en dues qualitats:

a) Qualitats primàries: són objectives i racionals, a través d'elles arribem al coneixement vertader juntament amb les matemàtiques.

b) Qualitats secundàries: són subjectives i irracionals, atès que provenen dels sentits i de la imaginació i ens fan caure a l'error a través del "qualia".

Així doncs, per a ell la font bàsica de la veritat serà la racional, que es troba en les qualitats primàries.

Paral·lelament, també té una teoria mecanicista. Per a ell, des d'un punt de vista racional, tots som maquines que estan subjugades a viure en aquest món. Compara a Déu amb un rellotger: un rellotge es pot parar i requereix la intervenció d'un rellotger, mentre que l'Univers no pot perquè és perfecte. A través d'aquesta teoria, rebutjarà l'existència del geni maligne, del déu enganyador i fins i tot posarà en gran pressió a l'esglesia: "amb l'existència d'un Univers perfecte, per què cal Déu?".

A més a més, hi ha 3 idees que es relacionen amb aquest fet. Per a ell hi ha les següents idees:

- Idees adventícies: provenen del món extern i del coneixement sensible.

- Idees factícies: provenen dels sentits i l'experiència personal i comparteix trets amb les adventícies.

- Idees innates: són pròpies i inherents a l'individu en el mateix moment de néixer, han estat introduïdes a través de Déu.Per concloure, Descartes també afirma que per arribar a la veritat cal que les idees siguin clares i distintes, i no pas obscures i confoses. Aquestes idees són doncs les metafísiques, les matemàtiques i les morals. 

En resum, la veritat és un procés purament racional segons Descartes i els sentits i la imaginació ens porten a l'error per un mal plantejament de partida.

Teoria de les Substàncies - Descartes

Segons Descartes, en la Teoria de les Substàncies substància s'entén com allò que existeix per si mateix, és a dir, únicament Déu.

D'altra banda, divideix la idea de substància en la ment i la matèria.

Es planteja qüestions com: 

- “Què sóc, doncs?, - i respon - Una cosa que pensa.” Per tant, manifesta que és una substància pensant que equival a l’esperit, l’ànima o fins i tot la ment. 

- “Què és una cosa que pensa? - i respon - Una cosa que dubta, concep, afirma, nega, vol, no vol.” Per tant, a través d'aquesta qüestió pretén dir que la certesa equival al dubte.

Paral·lelament, afirma que concep únicament les coses que són verdaderes i nega tota la resta, atès que no vol que l’enganyin a través de la imaginació i els sentits. Les qualitats primàries són les úniques que ens porten a la veritat i al coneixement vertader, ja que són objectives i racionals; mentre que les qualitats secundàries, subjectives i irracionals, ja que depenen dels sentits, són qualies, és a dir, coneixements enganyosos, i ho manifesta de la següent manera:

“És del tot cert que em sembla que veig, que sento i que m’escalfo.”

Moral Cartesiana - Descartes

1- Què opines de la moral cartesiana?

Creiem que la moral cartesiana no és molt elaborada, simplement la va plantejar perquè, al ser humans, tenim una moral i uns valors que desenvolupem segons l'entorn, l'experiència i el coneixement. La seva moral estava basada en la raó, i deixa apart la intel·ligència emocional. Aquesta intel·ligència creiem que és la més important a l'hora d'aplicar una certa moral o valors, ja que ens basem més en els sentiments i sensacions (el "cor") que no pas amb la raó.

Per tant, opinem que la moral cartesiana és lògica, bàsica, però concordem bastant en els seus plantejaments o màximes.

2- Hi estàs d'acord? Per què si o per què no?

Estem d'acord en la primera màxima, la que parla sobre adaptar-se als costums i lleis del país on cadascú es trobi. Creiem que, si bé has de mantenir sempre les teves arrels, la teva cultura i llengua, has de procurar adaptar-te al país on resideixes (si has emigrat), ja que ningú t'ha obligat a emigrar justament a aquell lloc i has de respectar els seus costums. Si hi ha conflictes entre cultures, s'ha de procurar solucionar-los per la via del diàleg i la negociació, tot i que els costums autòctons haurien de prevaldre per sobre dels extrangers.

Amb la segona màxima hi estem parcialment d'acord. És cert que és important ser constants i perseverar en les nostres accions, hem de lluitar sempre pels nostres objectius i ser ambiciosos. Però deixar apart els remordiments potser és poc ètic, ja que no sempre la finalitat justifica els mitjans.

La tercera màxima, referida a controlar els desitjos i adaptar-se al món, no concorda amb el nostre pensament. No creiem que la "massa", la "gent" o la "societat" hagin de vèncer el comportament de l'individu, fent que aquest es resigni i s'adapti, sinó tot al contrari: cada persona individual ha de lluitar pels ideals en els que creu, per més que la societat no ho accepti o es mostri reticent, la lluita i el canvi ens mantenen vius, no ens hem d'adaptar al món, sinó que hem de lluitar per canviar-lo.

El tema referit als desitjos creiem que són incontrolables, el desig és un aspecte emocional i irracional, no pots evitar que t'agradi una certa persona, un lloc en concret o voler aspirar a alguna professió en concret.

Aparent contradicció: adaptar-se al país on emigres però no adaptar-se al món o fer el què la societat creu.

Explicació: s'ha de lluitar pels teus ideals, no has de permetre perdre la teva essència adaptant-te a la societat si no t'agrada, però sí que t'has d'adaptar a la societat on tu emigres voluntàriament, ja que si hi emigres, acceptes la cultura i costums encara que no renuncïis als del teu país d'orígen.

3- Quins creus que són els seus punts forts i quins els seus punts dèbils?

Creiem que els seus punts màxims són les dues primeres màximes, ja que l'adaptació a un lloc on emigres voluntàriament és necessària, i la perseverància en els actes de cadascú és vital per aconseguir els objectius proposats.

Com a punt feble destaquem la tercera màxima, ja que intenta racionalitzar una sensació tan irracional com els desitjos, que són incontrolables i es guien completament pel subconscient.

4- Cerca notícies a la premsa escrita que exemplifiquin les idees morals de Descartes

http://www.lavanguardia.com/local/madrid/20120121/54244710577/la-comunidad-apoya-los-actos-de-celebracion-del-nuevo-ano-chino-para-promover-la-integracion.html

"La Comunidad apoya los actos de celebración del Año Nuevo Chino para promover la integración", La Vanguardia, 21/01/2012

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20111007/54227385499/los-jovenes-inmigrantes-que-aprenden-catalan-se-integran-antes-al-curso-escolar.html

"Los jóvenes inmigrantes que aprenden catalán se integran antes al curso escolar", La Vanguardia, 07/10/2011

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/fuerza/sociedad/elpepiespval/20110228elpval_7/Tes

"La fuerza de una sociedad", El País, 28/2/2011

Comentari de text - Descartes

El text s’inicia amb la introducció de la primera veritat, mitjançant un cicle de preguntes i respostes a través de dubtes retroalimentaris, que ens indueixen a pensar i a arribar a la conclusió que no podem pensar sense existir.

Seguidament, Descartes manifesta que perceb coses pels sentits i la imaginació d'una manera involuntària i inconscient i, de fet, per aconseguir el coneixement vertader no ens podem basar en aquests conceptes, sinó que hem d’emprar l’enteniment de l’ànima, és a dir, la raó. 

D'altra banda, continua justificant la primera veritat vertadera mitjançant l'idea del geni maligne, per mitjà de la qual segueix afirmant que per molt que pugui existir una realitat diferent, la nostra existència no es pot posar en dubte, atès que pensem, imaginem i dubtem.

Finalment, en el darrer paràgraf, explica les seves inquietuds i diu que les coses corporals que veu a través dels sentits, és a dir, ”els objectes i les substàncies que es formen en el seu pensament", no les pot conèixer de la mateixa manera que existeixen en realitat, és a dir, que els sentits ens enganyen. A més a més, fa una altra reflexió i afirma que troba estrany que conegui amb més claredat coses que troba confuses i allunyades de les coses veritables i certes de la seva pròpia naturalesa. 
Tanmateix,  afirma que el seu esperit i l'actitud filosòfica, ”amor a la saviesa”, no es pot contenir dins dels límits de la veritat, ja que vol anar més enllà. Així doncs, l'única manera d’aconseguir-ho és donant-li carta blanca, "llibertat", al pensament.

Font: ATENA (pàgines 131 i 132)

Vida i obres de Descartes

Vida:

- Neix el 1596 a Descartes i mor el 1650 a Estocolm

- Rene descartes és el mes important dels filòsofs francesos, és el pare de la filosofia moderna i iniciador del racionalisme.

- El seu pare era conseller del rei de Gran Bretanya i la seva mare va morir quan ell tenia 1 any i per això va estar vivint amb la seva avia.

- Va entrar a la Fleche (escola d’alt nivell).

- La seva primera obra és: Discurs del Mètode (1637).

- El motiu pel qual es va allunyant de Itàlia es per por als atacs que podia rebre a causa de les seves idees com Galileu.

- La difusió de les idees de Descartes és important a partir de la seva mort.

El Discurs del Mètode:

- En aquesta obra mostra un interès per les matemàtiques, la ciència, el llatí i les arts mecàniques.

- El llibre té sis parts però les dos últimes no van ser publicades per por a les represàlies que podien causar.

o La primera part parlava sobre la necessitat d’una autorreflexió a partir del raonament.

o La segona part parla del seu mètode que consta en donar a les ciencies un fonament ferm, unes bases indiscutibles per a qualsevol ment racional. Aquestes bases són:

- Regla de l’evidència: “no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció.”

- Regla de l’anàlisi: “dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per resoldre-la millor”

- Regla de la síntesi: “conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer per ascendir poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos”

- Regla de l’enumeració: “fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res”.

o A la tercera part és on es troben les idees bàsiques de l’aportació cartesiana en el domini de l’ètica.

o La quarta part és la més important i coneguda, la trobada amb la certesa absoluta, amb la primera afirmació indudablement vertadera.

Meditacions metafísiques:

- És la obra més important i actual de Descartes.

- El que fa Descartes en aquest llibre és meditar posant en pràctica el seu mètode:

o La meditació primera inicia la temàtica del dubte. El seu dubte és radical i metodològic. Vol destruir totes les seves antigues opinions.

o En la meditació segona admet la possibilitat de dubtar fins que sàpiga de cert que no hi ha res de cert al món. En la Meditació Descartes només diu: “Jo sóc, jo existeixo”, perquè ho penso. Si dubto, penso; si penso, existeixo. El dubte entranya una certesa; només aprofundint en el dubte es pot arribar a una certesa. El primer principi de la filosofia que cercava

o En la meditació tercera el tema central és el criteri de certesa.

o En la meditació quinta Descartes creu que ha de demostrar que Déu existeix i que aquest Déu no és enganyador ni maligne.

Visio dualista envers visió monista

Concepció filosòfica de Descartes

Activitats sobre el mètode cartesià de Descartes

1. Metge cartesià: (Doctor House).
Malalt: Per què sóc de color blau i no tinc cabells, doctor House?

House: És evident que ets calb, tens dificultats per respirar (per la teva manera de parlar) i tens la pell blava , això és una realitat innegable. Ara bé, cal definir les causes d’aquesta patologia per poder elaborar un diagnòstic. Per què creus que t’ha passat això?

M: No sé, jo pensava que havia estat alguna cosa que vaig menjar ahir, perquè avui quan m’he llevat ja estava així.

H: Així que no tens ni idea del perquè d’aquesta tan estranya reacció... Abans de fer un prejudici equivocat, què vas menjar ahir?

M: Humm... amanida russa i coliflor amb formatge rocafort gratinat, vedella amb gírgoles i pastís de formatge amb mores.

H: No, això no pot ser. Bé, et faré un anàlisi de sang, una placa de tòrax i un electrocardiograma per tal de definir bé tot el ventall de possibilitats que poden ser origen del teu problemes i començar a descartar.

M: Estic d’acord,faré tot el possible per saber què m’ha passat, estic en les teves mans.

H (després de l’anàlisi de sang, la placa de tòrax i l’electrocardiograma): L’anàlisi de sang mostra, en relació amb els símptomes que presentes i la meva intuïció, que pots estar patint una malaltia pulmonar, que provoca que et falti oxigen a la sang. Les persones com tu, que tenen poc oxigen a la sang tenen una coloració blavosa a la pell, anomenada cianosis.

M: Es pot tractar doctor? I la calvicie també està relacionada?
H: Sí es a causa del mateix, per falta d’oxigen a la sang el cos es fa més débil i apart de la caiguda del cabell també es poden caure les ungles. A partir de un tractament estarà sa, i tornarà al seu color de pell ben aviat. Li puc asegurar.
M: Moltes gràcies doctor, em pensava que em quedaria axí de per vida. 

2. Mecànic cartesià:

Client: Per què el meu cotxe no arrenca, senyor mecànic?
Mecànic: Bé, després de donar un cop d'ull al teu cotxe i de provar-lo, és evident que no arrenca. D'aquesta manera vull que comprenguis que no et puc donar una resposta a l'acte, necessito temps per fer-li un anàlisi a fons per tal de definir les causes que impedeixen que funcioni correctament.
C: D'acord, li deixo el cotxe i ja m'avisarà quan pugui venir-lo a recollir. Bé..., quan calcula que pot tardar en arreglar-lo?
M: Bé doncs..., no li puc dir un dia concret, però calculo que en un parell de dies estarà llest i, el més important, com nou.
C: D'acord, moltes gràcies. A reveure.
M (provant el cotxe per tal de definir les causes que impedeixen que funcioni, en el seu pensament): Primerament, revisaré els nivells de benzina, que no seria el primer cas que un client em porta el cotxe indignat perquè s'ha espatllat i l'origen del seu problema es deu que s'ha equivocat a l'hora de posar-hi benzina i hi ha posat Diesel, o a l'inrevés.
(Després de provar-ho): No, no es tracta d'això. Bé doncs, ara prosseguiré a comprovar que la bateria estigui en bones condicions i que no es descargui cada poc temps.
(Després de comprovar-ho): No, tampoc és aquest el problema. (Després de tornar a examinar el cotxe i mirar-se'l amb deteniment i examinar si tenia algun cop): Podria ser que l'eix del transmissor estigués espatllat?
(Després d'examinar-lo): No. Ai, crec que ja sé què és! Com no se m'ha acudit abans? Podria ser que els nivells de l'oli siguin baixos i que, com a conseqüència, això hagi afectat a tot el motor.
(Després de revisar els nivells d'oli): Sí, era aquest el problema. L'oli s'ha de posar amb regularitat, sinó aquest problema (que pot semblar petit) es pot acabar engrandint.
(Ara ja més content): La meva intuïció no m'ha fallat, era més simple del que podria semblar. Ara a veure si ho puc arreglar.
(Fent deduccions sobre com se li pot haver oblidat aquesta norma tan bàsica en el consum d'un cotxe): Segurament hi devia pensar de tant en tant però veia que els nivells de benzina eren alts i probablement el dèficit d'oli no estava senyalitzat: - L'indicador deu estar espatllat.
Narrador: Efectivament, les suposicions del mecànic eren certes. El cotxe no funcionava per falta d'oli i, a més a més, l'indicador de l'oli estava espatllat. 
(Al cap de 2 dies):
C: Bones! Què, ja funciona bé aquest trasto? - (referint-se al cotxe).
M: (Després d'acabar-li de fer les últimes comprovacions de manera rigurosa per tal d'assegurar-se que el cotxe estigui en perfectes condicions): Sí, tot arreglat. (Després d'explicar-li-ho tot).
C: Ai, moltes gràcies. Ja no se m'oblidarà mai més, li posaré oli més sovint, quasi setmanalment!
M: Em sembla perfecte, ja saps quan vulguis per qualsevol problema, no dubtis en tornar.
C: D'acord, moltíssimes gràcies.

Marta Martin i Gerard Flynn
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Metge Cartesià:
1. Evidència:
- El pacient és calb i no té cap pèl al cos
- Té la pell blava
- Aquest canvi ha passat en una sola nit
- Beu "Blue Tropic" de manera exagerada
- Té picors a la major part del cos
- És alèrgic a certs productes químics, com ara l'àcid acetilsalicílic, que es troba en medicaments corrents com l'Ibuprofeno.
- Ahir es va prendre un Ibuprofeno pel mal de panxa.

2.Anàlisi:
- La pell blava no és normal
- No hi ha cap humà amb pell blava
- El "Blue tropic" és una beguda de color blau, i que va sortir fa mig any sense passar gaires controls sanitaris.
- L'empresa de "Blue Tropic" ja ha rebut un centenar de denúncies de particulars i metges.
- El fetge pot determinar el color de la pell si té problemes.
- Els medicaments són processats pel fetge. Si aquest fetge és intolerant a algun producte, pot tenir problemes.
- Algunes conseqüències de l'alèrgia són els picors.

3. Síntesi:
- El "Blue tropic" té substàncies nocives per al fetge. Per això ha rebut tantes denúncies. L'adicció al "Blue Tropic" del pacient ha fet que les conseqüències nocives d'aquest producte s'accelerin i siguin més exagerades.
- El fetge no ha pogut processar els colorants i conservants de mala qualitat al cap de tant de temps, i s'han acabat escapant en la sang i, en conseqüència, per la pell.
- El fetge no ha pogut processar el "Blue Tropic" perquè havia estat debilitat i destrossat per un Ibuprofeno al qual és alèrgic el pacient.
- L'alèrgia li ha causat picors i la pèrdua de tot el cabell, ja que l'alèrgia està processada a la sang després de passar pel fetge.

4- Enumeració:
- El pacient ha d'anar a visitar-se una vegada al més com a mínim, deixar de beure de forma immediata aquesta beguda i denunciar l'empresa.
- Per perdre aquesta coloració de forma més ràpida, és convenient que prengui sovint el sol per tal de quedar moreno i tenir un pigment diferent.
- Vigilar els medicaments que pren i controlar els components abans d'ingerir-los.

Detectiu cartesià:
1- Evidència:
- Hi ha una dona morta penjada al menjador de casa.
- Aparentment sembla un suïcidi (prejudici, no s'ha de seguir).
- Hi ha una gran taca d'humitat sota la morta, i els seus pells encara són una mica molls.
- La calefacció està engegada.
- A la casa no hi falta cap objecte de valor.
- Rastre d'aigua a la cuina i al passadís.
- Carta de comiat.
- Era una dona rica i només hi ha una persona que ho heredi tot: la seva filla.
- La filla és culturista.
- La filla es portava malament amb la mare i està arruinada.
- La filla diu que era sopant a un restaurant d'un poble veí.

2- Anàlisi:
- Al cos de la dona s'ha trobat una alta concentració de somnífer.
- La humitat la produeix l'aigua, i n'hi ha de forma contínua des de la cuina (davant la nevera) fins al cos de la dona.
- Es truca al restaurant que diu la filla i diuen que no hi era. Ja no té coartada.
- La lletra de la carta de comiat no coincideix amb la lletra de la dona.
- Si la dona es volia suicidar, no hauria deixat la calefacció engegada.
- La filla ha passat a cobrar tota l'herència, fet que li ha permès pagar deutes i sortir de problemes.

3- Síntesi:
- Deducció final del detectiu: la filla va anar a sopar a casa la seva mare i la va drogar. Un cop la dona estava adormida, va preparar el nus de la soga i va posar la seva mare sota. Té la força suficient perquè és culturista. Tots els calaixos del congelador no hi són, i hi ha un gran espai buit am restes de gel a les parets. Això indica que es va utilitzar tot el congelador per fer un gran bloc de gel. La filla va arrossegar aquest bloc des de la cuina fins al menjador, i per això hi ha el rastre d'aigua. Va penjar la mare, però la va col·locar sobre el gel i va posar la calefacció perquè es desfés durant la nit i acabés penjada del coll, simulant el suicidi. A més, va intentar simular la lletra de la seva mare perquè la té semblant.

4- Enumeració:
Es repassen les proves, els anàlisis del cos de la dona, les empremptes a la soga on es va penjar la dona, la semblança entre la lletra de la carta i la lletra de la filla...i es comprova que tot quadra. La filla, veient-se acorralada, es declara culpable i ho confessa tot.

Juliana Chiva i Arnau Salvadó